Visitem la Sierra Madre del Sur, a l’estat de Guerrero, centre neuràlgic del cultiu de Papaver somniferum a Mèxic, tercer país productor de goma d’opi al món. Una guerra entre bandes i exèrcit pel control del preuat cultiu es lliura en l’escenari oblidat d’aquestes muntanyes.
Són les 4.30 de la matinada en una benzinera de la localitat mexicana de Técpan de Galeana. Un grup d’uns vuit periodistes internacionals i locals espera sobre les banyeres d’unes pick-ups. Encara amb lleganyes als ulls esperen l’arribada de la persona que els conduirà a una de les zones més inaccessibles de la Serra Madre del Sur, hàbitat del jaguar, d’emboscades letals i de la Papaver somniferum, la bella rosella per la qual es mata i se sembra per aquests rodals de l’estat de Guerrero. Els reporters han sentit que al Filo Mayor, el punt més alt de la muntanya, hi poden haver camps d’entre tres i cinc hectàrees. Mentre encara es pregunten on aniran, la figura d’un home baixet amb un immens barret tradicional apareix del no-res envoltat d’una escorta fortament armada. És Leopoldo Polo Soberanís, l’alcalde de Técpan i qui ha finançat la visita dels corresponsals per a què cobreixin la seva trobada amb un grup de cultivadors de rosella. De cinquanta anys, polit, educat i amb una veu lleugerament ennassada, Soberanís saluda un per un els convidats que l’acompanyaran al punt neuràlgic de la sembra d’opi a Mèxic, on més de mil comunitats i cinquanta mil persones viuen, fonamentalment, d’aquesta activitat.
Parlar de Guerrero és fer-ho sobre la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa a mans de la policia; sobre Acapulco, el Benidorm mexicà, que el 2016 va esdevenir la quarta ciutat més perillosa del món; sobre els grups d’autodefenses sorgits contra el narco i que campen enfrontats; sobre els sicaris i els seus decapitats, però, sobretot, és parlar de la pobresa que afecta més del 60 % de la població en un dels estats més desolats i oblidats de Mèxic. Amb aquest teló de fons, i fins i tot més castigada, viu la pagesia de la rosella a la Serra, que són la primera baula de la cadena de producció dels càrtels de la droga mexicans, que proveeixen el 50 % del jaco (heroïna) que es consumeix als Estats Units. Mèxic és el tercer productor de goma d’opi del món, només superat per Birmània i l’Afganistan.
Els reporters fa unes sis hores que recorren una travessia per camins de terra per arribar fins al Filo Mayor, a uns 3.200 metres sobre el nivell del mar. Soberanís lidera la caravana i s’encarrega de presentar-se davant d’una retenció d’homes armats que els obliga a aturar-se. Els amapoleros carreguen un walkie-talkie i una nou mil·límetres enfaixada al cinyell. Controlen les 37 rutes d’accés a la Serra per «dar las aguas» (avisar) quan hi apareix un vehicle sospitós. Els levantones (segrestos) i extorsions dels grups del crim organitzat contra els cultivadors estan a l’ordre del dia. Don Polo parla amb els individus i dona les indicacions perquè el comboi continuï. Són sobrats els ulls serrans que, rere els pins i alzines que s’alcen entre la vegetació frondosa, observen i vigilen el seguici que s’endinsa a través de la boira, impacient per contemplar els planters prohibits.
Per aquests mateixos camins de la Serra, on un hospital o una comissaria és a hores amb cotxe, el guerriller més important de la segona meitat del segle xx a Mèxic, Lucio Cabañas, va buscar recer i base en els seus atacs contra els terratinents i els guachos (militars). Era marxista-leninista, combatent i mestre titulat de l’escola normalista Raúl Isidro Burgos d’Ayotzinapa. «Aquí no és com a Colòmbia. Primer hi havia els amapoleros i després els guerrillers, convivien i protegien Cabañas, però no per ideologia sinó perquè era un ésser humà», comenta Rigoberto Acosta, professor, exsecretari de Desenvolupament Rural a Guerrero i bon coneixedor d’aquestes terres. Acosta explica que van ser els puixants narcotraficants sinaloencs, a mitjans dels anys seixanta, els qui van introduir les llavors de cascall als jornalers de la Serra. «Davant de la necessitat, molts es van encoratjar a cultivar-la i la gent va perdre-hi la vergonya perquè no hi ha cap altra alternativa», explica un dels acompanyants d’Acosta, que va en un dels cotxes i explica que mentre mantenim la conversa anem passant per desenes de plantacions amagades en camins estrets.
Entre la delinqüència i el glifosat
Una comitiva de ranxers dona la benvinguda als periodistes a Filo Mayor. Oscil·len entre els vint i els quaranta anys. Amb gorra i bigoti rasurat, molts comparteixen una mirada cansada i de tedi. Estan contra les cordes, entre la delinqüència organitzada, que els desplaça per controlar els seus cultius, i la paret de l’exèrcit mexicà, que fumiga amb glifosat, herbicida de la multinacional Monsanto, els camps d’opi per a què el bulb es contamini i no en pugui donar la valuosa sàlvia. Aquesta pràctica, que ja es va portar a terme a Colòmbia amb els planters de coca —i que es va abandonar el 2015—, ha portat el Ministeri de Sanitat a alertar sobre els perills cancerígens del glifosat, que malmeten la fauna i vegetació local, així com els recursos aqüífers i la salut dels seus habitants. Els pagesos, malgrat que Soberanís vingui amb la seva escorta armada i sigui del Partit Revolucionari Institucional (PRI), el reben perquè és dels pocs que atén les seves demandes. Encara més quan el governador de l’estat, Héctor Astudillo, del mateix partit que don Polo, va proposar al març de 2016, davant del Senat de la República, la legalització dels cultius per a fins medicinals. Proposta que va rebutjar en declaracions un dels relators de les Nacions Unides, al·legant que les roselles legals que existeixen ja donen abast a la demanda global.
Gilberto, amapolero de galtes rosades, veu amb bons ulls la proposta de l’alcalde de reactivar l’economia de la Serra amb projectes de pasturatge, cultius alternatius o fins i tot la ingerència de la mineria. Creu que una inversió a la zona ajudaria molts a deixar aquest perillós negoci. Dir que a la Serra de Guerrero es violen els drets humans és quedar-se curt i superficial. Només en el gener de 2016, 180 famílies van ser desplaçades d’una comunitat en intentar crear una policia comunitària que fes front als abusos de narcos i policies corruptes. Guerrers Units, Els Rojos, Cavallers Templers, Família Michoacana o Los Zetas són els noms de les terribles bandes de sicaris i narcotraficants que intenten apoderar-se i tenir control absolut dels planters, que es multipliquen cada any a la muntanya. Ells, els camperols, saben aquests noms, però no els pronuncien. Omertà a la guerrerenca.
A quant va el quilo d’opi?
És difícil dissuadir els amapoleros per tal que abandonin la seva activitat, ja que són copiosos els beneficis que obtenen. Gilberto explica que per cada hectàrea que sembra pot arribar a treure vint quilos de goma, a uns 500 euros de benefici net per quilo. Amb cinc quilos d’opi, n’obté prou per sintetitzar-ne un d’heroïna que, a l’engròs, als Estats Units, es ven a 70.000 euros. Amb el cavall tallat i adulterat amb altres substàncies, aquests 1.000 grams es multipliquen per quatre o per cinc i acaben sumant un valor d’uns 300.000 euros. Davant l’oscil·lació de preus, alguns amapoleros s’han autogestionat amb la creació d’una organització comunal per negociar col·lectivament els preus del quilo d’opi amb els grups delinqüencials de torn. És habitual que un narco imposi al pagès el preu de compra, tant si hi ha hagut més feina com pèrdues en la producció. Si no claudiquen, els desplacen o assassinen. La majoria inverteixen els seus guanys per tal de treure els seus familiars de les comunitats i que puguin treballar a la ciutat, o bé realitzen una caixa de resistència per construir projectes comunitaris, com una escola per als nens a la regió muntanyenca.
Arriba el moment esperat per la caravana de periodistes: la visita a una plantació. Quan la Toyota 4×4 arriba a un petit paratge on centenars de cascalls queden al descobert, els reporters baixen a correcuita per fotografiar-les. Passen de llarg del senyor, que amb els seus dos fills menors de deu anys estan asseguts en un tronc talat. Els petits són els que més treballen amb l’opi, a causa de la seva estatura, ideal per a l’alçada de la planta, i les seves mans de nen, que no fan malbé el bulb quan cal fer-hi el tall perquè la saba es fongui amb l’oxigen durant 24 hores i es converteixi en pasta, en goma d’opi. Ells, atònits davant del circ improvisat, observen com els fotògrafs capturen instantànies de marietes posades sobre roselles grisenques que han estat fumigades pels militars. Les copes dels pins del voltant estan tenyides d’un taronja que sembla que hagi abrasat les fulles, producte del glifosat, que no discrimina quan arrasa turons i muntanyes.
De tornada a la camioneta, un corrido guerrerenc comença a sonar a l’estèreo del cotxe: «Sabes que planto maíz y de lo otro», diu en un dels versos. Com a cortesia, un xaval que carrega una Beretta i una estampeta de Jesús Malverde al coll, sant a Sinaloa de narcos i buscavides, convida els assistents a un canut de pura herba vermellosa de la Serra. «Per a què s’alleugereixin», i li falta dir: «I ens recordin». Els amapoleros s’acomiaden estenent una invitació per visitar-los abans de l’època de pluges, que dura tres mesos i els deixa completament incomunicats pels camins nefastos. «Si els alvocats es fan malbé per aquestes carreteres, no es pot imaginar com queda un de fracturat», comenta el professor Acosta. Enrere queden els ulls dels falcons que confirmen la nostra sortida i les alzines talades per donar pas a més planters.
Una de les teories sobre la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa és que un dels autobusos que van expropiar aquella nit infame del 26 de setembre del 2014 tenia, sense saber-ho, compartiments secrets on s’amagaven fardells d’heroïna preparats per viatjar als Estats Units. La població d’Iguala, lloc dels fets i a pocs quilòmetres de la Serra, està considerada el centre d’empaquetat de goma d’opi més gran del país. La preada i maleïda Papaver somniferum ha estat la responsable a Guerrero de la supervivència per a moltes famílies, però també el malson per a tantes altres, amb morts, refugiats i desapareguts. Una guerra per l’opi que ha deixat, per als narcotraficants mexicans, un benefici de tretze bilions de dòlars a l’any, segons la DEA, i unes pèrdues de milers de vides humanes que ningú no s’ha molestat a comptabilitzar.
Text i fotografies: Fran Richart Barbeira.
(Publicat originàriament a la revista Cáñamo l’1 d’octubre de 2016).