Bèsties

 

Cada cop se’ns unia més gent. Mig centenar de persones havíem sortit de la ciutat de San Pedro Sula la Setmana Santa de 2018. Caminàvem, en caravana de migrants, en direcció als Estats Units. Jo viatjava sol, sense cap familiar que m’hi acompanyés. Durant cinc dies seguits amb prou feines vam aturar-nos. Alguns companys es quedaven enrere, n’hi havia que es desmaiaven. Vaig poder ajudar tres dones. Els duia les motxilles i a estones carregava a les espatlles les seves filles. Ara les petites són a Los Ángeles, han crescut i ja no se’n recorden de mi, però jo sí que les tinc molt presents, encara. El trajecte, si emigres de mojado, és molt dur. Aguantes fam, calor, fred… També sents molta por per si algú et segresta. Uns panets de pa blanc eren el meu únic aliment. Quan em quedava sense aigua enmig de la carretera, n’agafava dels tolls. Un dia, fins i tot, vaig beure una almosta d’aigua d’un abeurador de cavalls. Com les bèsties.

 

El pas per Guatemala no va suposar cap problema. Ens vam aplegar a Tapachula amb un grup nombrós de migrants, més d’un miler de persones. A Mèxic, la policia em va cobrar dues mordidas. T’aturen i et treuen part dels diners a canvi de deixar-te continuar en la teva ruta. Si no els obeeixes, et poden arribar a colpejar; no tenen miraments. A mi uns agents em van pispar 1.000 pesos mexicans, i més endavant me’n van furtar uns altres 300. Hi ha un moment que no pots més i els has de dir: «Ja m’heu enculat prou, no tinc feria». Els 5.000 lempires amb què havia sortit d’Hondures es van esfumar ràpid. A l’estat de Guerrero, per sort, vaig aconseguir treballar una jornada en unes obres, transportant sacs de ciment. Em van pagar 100 pesos mexicans per pencar-hi des de les cinc de la matinada fins a les sis de la tarda. És poc, però és millor que res.

 

A l’estació de Lechería, al municipi de Tultitlán, estat de Mèxic, vaig pujar al tren. La Bestia, et sona? Sí, sí, exacte, aquesta xarxa ferroviària de trens de mercaderies que travessa bona part del país mexicà i que els migrants més pobres fan servir com a mitjà de transport. Jo hi he estat. El vagó del tren de càrrega en què em vaig muntar estava a mig omplir de grava. Es va aturar uns minuts i vam aprofitar per enfilar-nos-hi. Nens, persones grans, dones que alletaven els seus fills, embarassades… Tots fèiem cap al mateix lloc. Pensa que aquests ferrocarrils no estan pensats per a les persones. Pots caure-hi amb facilitat, i si caus… [tanca els ulls]. Mira, en el vagó contigu hi havia unes noies, i vaig veure com una d’elles queia. Es va adormir, i el seu cos es va precipitar cap endavant, a la via. Durant el trajecte intentes mantenir els ulls oberts, és clar, però, amb el cansament acumulat, en un segon tot se’n pot anar a fer punyetes. És horrible. Havia sentit a parlar de la Bestia, d’aquests trens que maten i mutilen, i era conscient del risc que hi corria, però la meva missió, que la meva família no es morís de gana, s’ho valia tot.

 

Aquesta segona vegada, la que et comento, vaig emigrar per poder pagar un préstec que havia demanat per plantar llimoners. Unes inundacions havien arrasat les meves terres abans que el fruit donés rendiment, i em vaig arruïnar. Els bancs, però, ni perdonen ni esperen. L’any 2000 ja havia intentat entrar als Estats Units per Reynosa i per Nuevo Laredo. Resseguia diverses fronteres mexicanes, provant-hi sort, fins que la policia migratòria mexicana em va agafar i va enviar-me en autobús fins a Hondures. Em van deixar a Corinto, a més de 100 quilòmetres de casa. Aquella experiència, malgrat tot, no va tenir res a veure amb la que ara et conto. Abans podies creuar Mèxic amb relativa tranquil·litat, d’autobús en autobús. En aquests darrers vint anys, les coses han canviat molt.

 

A Tijuana, Baixa Califòrnia, vaig esperar durant dos mesos que es presentés un brinco, una ocasió per colar-me a l’altra banda, a San Diego. Almenys disposava de certa solvència econòmica, perquè havia aconseguit un treball a la ciutat, en un car wash, de set del matí a vuit del vespre. Em pagaven 100 pesos al dia, amb el dinar inclòs. Així i tot, dormia sota un pont, amb altres migrants, per estalviar. Allà vaig experimentar l’enveja i la insolidaritat. Tots aspiràvem a rebre asil polític, però no és tan fàcil que te l’atorguin. Un dia, cansat de tot, vaig decidir creuar el pont i lliurar-me a Migració dels Estats Units. Pensava que potser em donarien un cop de mà, però vaig ficar la pota de ple. Em van denegar la petició d’asil, i de l’oficina em van portar directament a la hielera. Com que em van requisar el telèfon mòbil, no vaig poder escriure cap missatge a la meva dona per avisar-la.

 

La hielera és el nom informal de la sala de detenció, molt petita, on et retenen amb l’aire condicionat baixíssim. Hi estàvem atapeïts una trentena de persones. Al matí ens oferien un got d’aigua i una pastanaga crua, i a la tarda una hamburguesa de pollastre, no et pensis, molt petita. Els 43 anys els vaig complir allà dins. Aquell dia els companys van robar un parell d’hamburgueses extra als agents i me les van oferir, com a regal d’aniversari. Hi vaig conviure amb xinesos, africans, centreamericans… De tot. Només homes, això sí, perquè a les dones les tancaven en una altra sala. El lavabo està dins la mateixa habitació on dorms, sense ni una trista paret de separació. Si allà no perds la vergonya no la perdràs mai, perquè et toca fer les necessitats davant dels altres, sense cap mena d’intimitat. Ens dutxàvem cada tres dies. «Three minutes», com ens recordaven amb veu seriosa els policies, i gràcies. Dormíem a terra, embotits com figures d’un tetris humà. Gràcies a Déu, ja és aigua passada.

 

Al cap de dues setmanes em van destinar a la presó, a l’Otay Mesa Detention Center – Ice de Califòrnia. Hi vaig estar retingut sis mesos. Per quina raó? Doncs per ser migrant, per estar pendent d’una deportació. La condició de pres, als Estats Units, no és una cosa agradable. No saps en quin dia vius, no veus el sol. Jo resava cada nit: «Senyor, dona’m forces per a què la meva família se’n surti» Estàvem repartits en mòduls, per zones de colors. Els de taronja, els de negre, els de vermell. Jo anava vestit de blau, com a migrant. A la cuina guanyava un dòlar diari. Per preparar el menjar deu dies em van donar deu dòlars. Al final vaig poder telefonar a la meva dona gràcies a un mexicà, que em va regalar una trucada. Vaig preveure que em deportarien quan un conegut meu, de la mateixa ciutat que jo, em va mirar, al menjador, i es va acomiadar de mi perquè li havien notificat que el retornaven a Hondures.

 

Una nit, de matinada, pels volts de les tres, l’ice de migració ens va despertar i va començar a signar amb presses les deportacions. Només em va dir: «Te’n vas deportat». Li vaig preguntar per què, però no em va respondre. És un fàstic com et sents tractat. Abans de sortir de la presó em van lligar els peus, els malucs i les mans amb cadenes. Vaig estar així dos dies sencers; només ens faltava la gàbia. Et traslladen com si fossis una bèstia. Em van deportar en un avió que va parar en un segon aeroport dels Estats Units per recollir-hi més migrants hondurenys. Quan faltaven uns 20 minuts per aterrar a l’aeroport de San Pedro Sula, la munió de policies que ens vigilava es va afanyar a desencadenar-nos. Als periodistes hondurenys els diuen que hem arribat la mar de bé. Les cadenes es queden amagades a l’avió. A mi un agent em va dir «now you are in your country», i jo li vaig etzibar «sí, però tu has vist com em portes?». Tot això no li desitjo ni al meu pitjor enemic, t’ho asseguro.

 

Jo voldria tornar a provar d’emigrar als Estats Units, però no és el moment, no. Tinc una filla petita. Me n’hi aniria de nou a peu. Amb coyote? No és factible. Cobren entre 13.000 i 14.000 dòlars. Et penses que si tingués aquests diners em mouria de casa? Els qui opten pel viatge en coyote solen ser migrants amb familiars que ja es troben als Estats Units, i que els cobreixen el desplaçament. El panorama és lleig, aquí no hi ha res a pelar. No hi ha oportunitats, costa moltíssim trobar una feina. A partir dels trenta anys no et volen a les fàbriques. No ets prioritari, et prenen per vell. Encara estic saldant el meu primer deute amb el banc amb pagaments d’entre 1.000 i 2.000 pesos mensuals. He tornat a plantar a casa. Blat, yuca, plàtan, llimones. Reso perquè tot vagi bé i un altre temporal, d’aquests tan freqüents a la vall de Sula, no m’esquinci més els plans. Els huracans Eta i Iota em van fer de nou la guitza, a finals de 2020, i encara no me n’he refet. Estic desesperat.

 

* Relat en primera persona escrit a partir dels records d’un hondureny deportat.

 

Text i fotografies: Enric Garcia Jardí.

 

(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).