Els semàfors del centre s’han buidat de gent. Els venedors de mocadors, de refrescos, o els qui simplement arrepleguen uns quants lempires amb la caritat que desperten els cartrons on resumeixen el seu tràngol vital, han desaparegut. La majoria són veneçolans que emigren cap a Mèxic o els Estats Units. Apareixen i desapareixen, com ràfegues de vent. Deuen haver aconseguit prou lempires per prosseguir la ruta, ens imaginem. Mentre travessem en cotxe la ciutat d’El Progreso, situada a la vall de Sula, el periodista Inmer Gerardo Chévez deixa entreveure la pugna interna que el capfica: volia dur-me a parlar amb els veneçolans i vol ensenyar-me la perifèria urbana, però no vol que sigui l’única estampa que retingui a la retina durant els dies de viatge. «Hondures no és només això», sembla que m’adverteixi. Mentre intercanviem preguntes curioses sobre les nostres respectives cultures, assenyala les colònies de Fátima, de San Martín i de San Miguel, on les pandillas controlen qualsevol moviment. Ho demostra la presència dels banderines, els nois aparentment desqueferats que vigilen a cada cantonada. Després de creuar, uns metres més endavant, un canal del riu Ulúa —que quan es desborda provoca inundacions greus a la zona—, s’acaba l’asfalt i a mà dreta comença un camí enfangat per la pluja i per la misèria. La colònia Divina Misericordia va ser fundada el 18 de març de 2015 en uns terrenys municipals on unes 250 persones viuen en la pobresa extrema, en barraques d’autoconstrucció amb parets i sostres de làmines de zinc, o bé amb parets de troncs i fustes velles, o bé amb sostres de teles de plàstic. No hi ha papereres, no hi passa cap camió de la brossa, no hi ha uns serveis mínims garantits. La llum la punxen del cablejat que arriba fins a l’altra part del pont, i amb l’aigua també se les empesquen, per mitjà d’una canonada. Els habitants de Divina Misericordia tenen tan pocs recursos que no només són invisibles per a l’administració, sinó també per a les temudes pandillas, que en aquest país conserven encara un gran poder. Aquests veïns són tan pobres que els pandilleros els deixen en pau i les portes de les llars hi resten obertes.
A l’entrada de la colònia, seguits per la mirada llunyana però atenta de dos adolescents que munten en una motocicleta, topem amb la casa de Nancy, una jove que cuina tortillas de farina de blat amb una planxa metàl·lica. En ven la unitat per un lempira (0,037 euros, segons el canvi de moneda del moment). El dia anterior en va despatxar unes 150, de les quals va obtenir, nets, 75 lempires (2,81 euros). Amb aquests diners, a Hondures, pots comprar-te mig pollastre fregit. Nancy té quatre fills. Es coneix amb Chévez des que els dos van coincidir, ella com a hondurenya que perseguia un nord de prosperitat i ell com a periodista, a la caravana de migrants que va partir de San Pedro Sula el 30 de setembre de 2020, en plena onada de transmissió de la Covid-19. Durant tres dies seguits van caminar junts per carretera, sense menjar, dormint poc i al ras, fins a la frontera amb Guatemala. No van passar d’allà. Abans d’entrar a la regió de Petén, la policia guatemalenca els va fer retrocedir fins a Hondures de nou. «Aquest tipus d’intervencions en calent no se solen comptar, oficialment, com a deportacions», explica Chévez. El president de Guatemala, Alejandro Giammattei, aquella setmana havia confirmat davant els mitjans de comunicació que no permetria «que més persones vinguin a violentar la seguretat sanitària que tant ens ha costat d’aconseguir».
La calor infernal de la planxa Nancy la suporta, dempeus i amb resignació, durant dotze hores diàries. Cada matí es beu una ampolla d’aigua d’un parell de litres per fer front a la deshidratació. Ara encara rai, que a començaments d’any fresqueja una mica i la temperatura a Hondures és la d’un hivern que en el termòmetre es confon, a estones, amb una primavera mediterrània. A l’estiu, tanmateix, la feina deu convertir-se, per força, en asfixiant. La deixem que treballi tranquil·la, sense més intromissions, i ens endinsem en la colònia. Durant el camí campen al seu aire galls, gallines i uns quants gossos de carrer esquàlids i despentinats, sense xips ni collars.
Des d’una barraca petita i fosca, doña Thelma, de 70 anys, exerceix com a besàvia, àvia i mare —morta per homicidi— de Briana, que cursa 2n grau de Primària i que corre descalça pel pati. L’acompanya el seu cosí Kevin, d’11 anys, un dels fills de Nancy. Thelma, amb problemes oculars, assegura que a casa sempre cuina la nena. De vegades, però, Briana s’oblida que ha posat el menjar a escalfar, se’n va a jugar amb els xiquets de la seva edat i quan torna s’adona que els frijoles han quedat palmaditos, això és, torrats del tot. La situació familiar li imposa obligacions d’adulta, quan ella no ha complert encara els 7 anys. Al seu darrere, un peluix d’Epi, el personatge rialler de Barri Sèsam, jeu al terra com si fos mort, de cara al toll.
Thelma ha rebut fa poc una remesa de 100 dòlars d’un dels seus sis fills, que treballa als Estats Units. Sap que continua viu perquè de tant en tant li envia diners. Amb aquestes aportacions, i amb el que els donen pel carrer, sobreviuen. «Pels volts de Nadal van venir els de Nuevo Visión a la colònia a portar-nos sacs amb aliments, però me’n vaig quedar sense», es lamenta. Malgrat ballar-la magra, la dona afirma que religiosament paga una mensualitat al pastor evangelista. Divina? Misericòrdia? En un descampat pròxim, un grup de zopilots negres sobrevola, formant cercles cada cop més baixos, un abocador amb un munt de brossa orgànica.
El pare de Briana, vidu, ha començat una vida nova als Estats Units sense tenir en compte la seva filla petita, i Thelma li ho retreu: «Se n’ha desentès, la rebutja. No ho entenc, tots els seus germans grans són allà. Per què ella no? Ja no estic per aquests trots, soc una dona gran, vaig molt curta de calers i tinc problemes de salut». La besàvia descarrega les seves frustracions en veu alta, sense cap dissimulació, davant nostre; la besneta i el seu cosí ho senten tot, escolten i callen. Quan ens n’allunyem, Chévez reconeix que els processos migratoris impliquen «separacions familiars» molt dures: «Normalment hi ha un suport incondicional des de la distància, però algunes vegades també es donen aquest tipus de ruptures, més traumàtiques».
Abandonem la colònia després de saludar, en una última barraca una mica més àmplia, el patronat de Divina Misericordia, l’home de mitjana edat que s’encarrega de recaptar quotes de col·laboració veïnal per mirar de gestionar, amb les autoritats d’El Progreso, millores en l’entorn. Ha intentat emigrar fins a deu cops cap als Estats Units. Ho fa per lliure, caminant. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (2021), el 73,6% de les llars hondurenyes viuen en situació de pobresa, i el 53,7% en extrema pobresa.
Una setmana després d’aquest primer contacte amb el país —replè d’històries d’hondurenys que emigren i de migrants en trànsit—, tornant de Tegucigalpa, a l’altura de Siguatepeque, veig com un home s’aproxima als conductors de cotxes, camions, autobusos i motocicletes que s’aturen davant del semàfor. En el cartró que carrega, escrit amb un retolador negre, s’hi pot llegir: «Soy venezolano. Colabórame con los boletos de transporte o con trabajo».
Text i fotografies: Enric Garcia Jardí.
(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).