Sona la cançó «Paradise», de Coldplay, i a l’anunci s’entreobre la porta de fusta d’un complex hoteler amb piscines a primera línia de costa, habitacions amb tota mena de luxes, platja privada amb sofàs i gandules i una sala de festes on degustar còctels fets amb rom centreamericà.
Les dones garífunes parlen del territori-cos i del territori-terra. Es reuneixen a la ciutat de Tela, a tocar de la platja i del mar del Carib, en una casa d’una sola planta amb la façana pintada amb els colors groc, blanc i negre de la bandera del poble garífuna (garinagu). A l’entrada han dipositat aliments a terra, en un cercle amb espelmes enceses. Es tracta d’un dagadugó, una «mandala» de caire ritual. «Amb aquesta ofrena agraïm a la mare Terra els fruits que ens brinda i recordem els nostres ancestres», explica una de les concurrents. Un dels elements que no hi manca, a part de l’aigua de coco, el fruit del tamarinde i la canya de sucre, és el guiffity, la beguda alcohòlica de gust amarg pròpia dels habitants locals. «No us en penso dir la fórmula», etziba una de les dones més grans quan li preguntem pel contingut de la mescla, tot i reconèixer, això sí, que «du arrels del fons del mar». No es fien dels desconeguts, i lamenten que la beguda hagi estat copiada i desvirtuada en els hotels que s’han construït, en els darrers anys, en aquestes terres. Els mateixos que, amb seguretat privada, els prohibeixen el pas per determinades platges i els desallotgen.
Aquesta vintena de dones ha vingut de diferents comunitats indígenes garífunes —a Hondures n’hi ha un total de 48— per rebre una formació. Integren la Red de Mujeres Mariposas Libres, una associació que van fundar per donar-se suport com a dones i com a garífunes. «Nosaltres lluitem contra la violència dels homes i contra la de l’Estat», assegura Calixta Martínez, portaveu del col·lectiu i l’única dona que revela la seva identitat real durant l’entrevista. Fa tan sols un dia de l’assassinat, el diumenge 15 de gener, de Cristy Fabiana Espinoza, Ana Castillo i Janahira Castillo, tres joves garífunes que van aparèixer mortes, amb senyals de violència, a la platja de l’aldea de Travesía, a Puerto Cortés, no gaire lluny d’aquí. D’aquest crim, com de tants altres que es produeixen a Hondures, se’n desconeix la causa. Un dels problemes que denuncia Mariposas Libres és, precisament, la falta d’investigacions judicials, en especial entre la comunitat garífuna. «Els nostres feminicidis sovint no es comptabilitzen en les xifres oficials», confirma Martínez, que posa com a exemple el cas d’una dona assassinada a la comunitat de Río Tinto, situada a la ciutat de Tela però a la qual només es pot accedir amb llanxa. «Conservem els àudios del fiscal, que ens deia que no podia arribar al lloc dels fets. Si les víctimes haguessin estat ladinos t’asseguro que els seus superiors ja l’haurien dotat dels mitjans necessaris perquè fes la seva feina», comenta Martínez. Dins la mateixa organització van haver de fer front, el 25 d’agost de 2020, a un feminicidi que els va tocar de prop, el de Cinta Matilde, que formava part de Mariposas Libres: «Havia denunciat l’exmarit, però no va servir de res. Quan va sortir en llibertat provisional, la va matar». Per raons com aquesta, diu, han decidit organitzar-se: «Potser no aconseguirem erradicar el masclisme, perquè sabem que és un mal que ve de lluny, però almenys ens farem sentir».
Martínez prové de la comunitat històrica de Triunfo de la Cruz, a set quilòmetres de distància del centre de Tela, fundada l’any 1524 pel conqueridor castellà Cristóbal de Olid. En l’actualitat hi viuen unes 10.000 persones. Martínez ens dona a conèixer un dels conflictes que ha costat més pressions i amenaces de mort als líders comunitaris: «Les autoritats municipals s’han apropiat de l’annex del cementiri, que vam ampliar dins els marges que ens són reconeguts per l’estat com a territoris ancestrals. Doncs bé, ara no ens volen deixar que hi enterrem ningú més. De fet, van arribar a interrompre un funeral i tot. La municipalitat de Tela hi ha col·locat un rètol de propietat privada, però aquests terrenys que volen vendre a inversors són nostres». Als garífunes, afrodescendents de tradició pesquera, els estan fent pagar el pecat original d’haver-se radicat en unes platges d’arena fina i mar ceruli que, al cap de dos segles, s’han convertit en un dels anhels milionaris de la indústria del turisme caribeny, que promet festa i desconnexió en un paratge idíl·lic, sota l’ombra relaxant de les palmeres.
El 8 d’octubre de 2015, la Corte Interamericana de los Derechos Humanos (CIDH) ja va emetre una sentència condemnatòria contra l’estat d’Hondures pels abusos comesos en detriment dels interessos de la comunitat garífuna de Triunfo de la Cruz, entre els quals figurava la venda, entre 1993 i 1995, de 44 hectàrees en favor d’una empresa privada del sector turístic. El text jurídic remarcava que cal que l’estat garanteixi els drets territorials d’aquesta comunitat, que repari els danys ocasionats i que es comprometi a no repetir situacions així. Els governs d’Hondures, tanmateix, han desoït la resolució. Una senyora gran, a qui anomenarem Flor, és la mare d’una de les dones que encapçala la lluita perquè es respecti el contingut d’aquesta condemna. Es mostra crítica no sols amb la pèrdua de terres, sinó també amb altres conseqüències de la introducció desaforada del turisme a la zona: «Al turó de Triunfo de la Cruz volien col·locar-hi una estàtua de Lempira. Però si nosaltres som garífunes, no lenques! Si com a mínim haguessin pensat en Satuyé, l’heroi garífuna… Resulta que en nom del turisme no només ens fan fora, sinó que difuminen la nostra identitat». Flor tem pel futur de la seva filla: «Fa uns mesos la policia va trucar a la porta de casa preguntant per ella. Quan venen poso cara de matxet». Malgrat tot, assumeix i comparteix les causes que han portat aquesta jove a la primera línia de la resistència: «Jo li dic “mami, yo no quiero que la maten”, però també soc conscient que ella defensa la terra que la va veure néixer». El 18 juliol de 2020, cinc activistes van desaparèixer d’aquest mateix poble i no se n’ha sabut res més.
Durant el mandat de la presidenta Xiomara Castro, iniciat el gener de 2022, no s’ha aconseguit, fins al moment, que s’aturin les onades de violència i impunitat contra els garífunes. «A efectes pràctics, no hem vist gaire diferències entre aquest govern i els anteriors», sosté Rosa, que també és membre de Mariposas Libres. Aquesta jove de Triunfo de la Cruz està molt indignada perquè, des de fa poc, no deixen passar els garífunes per una platja privada de Villa Escondida & Rosa Negra que consideren territori ancestral. Com a Flor, li preocupa la seva seguretat i la dels éssers estimats. Creu que si les llars tradicionals garífunes, d’un marró grisenc característic, bastides a partir de canyes i amb el sostre de palla, s’estan substituint per cases convencionals amb càmeres de videovigilància, portes i reixes metàl·liques, no és tan sols per un gir estètic, ni es deu únicament a la influència de les migracions cap als Estats Units, sinó que respon també a unes necessitats de protecció. Rosa reprova la presència hotelera a Tela i a la resta del carib hondureny: «Ens utilitzen. S’apropien de la nostra gastronomia i de la nostra música, i ens intenten comprar amb feines precàries».
Si ets dona i garífuna, encara t’atribueixen malnoms com el de «negrita» i estereotips com que aguantes més estona al llit, però si a més a més estàs implicada en algun moviment social, esdevens una amenaça, fins i tot, per a la comunitat local. «Moltes callen per por a ser assenyalades». Ho revela Azucena, de La Ensenada, a uns 3 quilòmetres a l’est de Tela. «A mi m’han dit de tot, que soc una dropa, que arruïno les casades… Els molesta que fem formacions pensades per a què les dones s’estimin i es valorin. Alguns marits es preocupen i comencen a preguntar què fa fulanita amb la seva dona». La tasca de capacitació i denúncia que assumeix Mariposas Libres causa una triple irritació: molesta a alguns homes garífunes, a sectors de l’estat amb interessos econòmics en la zona i a inversors nacionals i estrangers. «A La Ensenada hi volen alçar més edificis. Diuen que serem amics, que respecten les nostres idees, que crearan llocs de treball, però a Tornabé ja hem vist el que, en el fons, acaba succeint; no et donen res», opina Azucena.
Segons l’Instituto Hondureño de Turismo (IHT), durant el 2022 els turistes (més d’1,9 milions de persones) van gastar-se a Hondures uns 548,9 milions de dòlars. Al costat de Tornabé i de Barra Vieja es troba Indura Beach & Golf Resort, segurament el complex turístic més impressionant de Tela. Amb un terreny de 312 hectàrees —que l’IHT va vendre l’any 2003 a Desarrollo Turístico Bahía de Tela (DTBT) per 19 milions de dòlars—, compta amb seixanta suites amb decoració tropical, restaurants, bars, centre de conferències, camp de golf, spa, gimnàs, pista de tennis, centre d’exercicis aeròbics, tres piscines climatitzades i més de tres quilòmetres de platges exclusives. S’anuncia així:
Benvingut a Indura Beach & Golf Resort, Curio Collection by Hilton, una joia tropical a la costa nord de la badia de Tela. A tan sols unes passes del cristal·lí mar del Carib, l’hotel està rodejat de jungles i parcs nacionals, que ofereixen una gran quantitat d’excursions així com d’esports aquàtics. Gaudeixi de l’autèntica cuina centreamericana en els quatre restaurants i bars d’Indura Resort, i jugui un partit en el camp de golf professional de 18 forats, dissenyat pel mundialment famós jugador de golf Gary Player.
Un turista experimentat, amb més de 60 crítiques publicades a Google, n’escriu una ressenya molt positiva:
Vegetació exuberant, allotjaments de luxe, vistes magnífiques, camp de golf de classe mundial i les millors platges fan d’aquest hotel una estada obligada… he estat aquí moltes vegades i cada vegada la relaxació millora. A tan sols 20 minuts del centre de la ciutat, on podeu obtenir un excel·lent marisc, queviures, supermercats i farmàcies… la combinació adequada de privadesa i comoditat. Cinc estrelles.
(Traducció automàtica del web).
Mentrestant, a Mariposas Libres, des dels antics ressons matriarcals que perviuen en el poble garífuna, dones de diferents edats, joves i grans, hi insisteixen: territori-cos, territori-terra.
Text i fotografies: Enric Garcia Jardí.
(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).