Nit i dia a San Pedro Sula

 

Nit. Sector Chamelecón (sud de San Pedro Sula), 20 hores.

 

Un noi vagareja sol per la cantonada de la carretera amb una bicicleta tronada a les mans, agafada pel manillar, i la mirada clavada a terra. La gorra esportiva, que li amaga els ulls, i la foscor d’un dia clar que tot just s’apaga protegeixen el seu rostre dels possibles indiscrets. És el banderín, el vigilant de la pandilla en aquest punt concret de la ciutat. Sembla que no ens hagi vist, que deambuli despistat, però aquesta actitud forma part d’una posada en escena molt ben estudiada; en el fons està al corrent de tot el que s’esdevé en aquest accés, també de la nostra arribada. Aturem el cotxe davant seu, a la vorera contrària, a tocar d’una parada d’autobús il·luminada tan sols per la benzinera que hi ha just al darrere. Ens hi esperem uns minuts, per motius de seguretat, pendents d’un últim vistiplau. El conductor del vehicle és el periodista Orlin Castro, que treballa a HCH TV, una de les cadenes televisives més conegudes d’Hondures. Des de fa quinze anys, Castro s’ha especialitzat en la crònica de successos a San Pedro Sula, considerada entre 2011 i 2014 la ciutat més violenta del món. El 2012 s’hi van registrar 173,6 homicidis intencionals per cada 100.000 habitants. El 2022, la xifra es va reduir fins als 40 homicidis intencionals per cada 100.000 habitants. Segons les Nacions Unides, la mitjana mundial ronda els 6 morts per cada 100.000 habitants.

 

Després de prop de mitja vida en la nota roja, Castro confessa que s’ha acostumat a «veure i escoltar la sang». La seva feina, de fet, consisteix a perseguir-la, a palpar-la amb els ulls, a documentar-la quan encara no s’ha assecat entre la multitud de curiosos i l’atenció fugissera, i sovint morbosa, de les càmeres. Perquè em formi una idea del que veu cada dia m’ensenya el vídeo d’un conductor de minibús que han assassinat fa unes hores a Choloma —a la ciutat del costat—, amb el seient banyat en sang i la mà rígida del difunt recolzada sobre el canvi de marxes. Li pregunto per què exerceix aquest tipus de periodisme. «Per humanitzar aquestes situacions», em respon. De tarannà serè i parlar reposat, s’ha guanyat el respecte de pandillas que s’entrematen i dels policies que els encalcen. Aquest reconeixement generalitzat entre les parts implicades en el conflicte es deu al rastre d’honestedat que deixa cada cop que aborda una notícia. «Si em trobo un ferit al lloc dels fets, el pujo al cotxe sense pensar-m’ho dues vegades i me l’emporto a l’hospital. Abans que res, i abans que el periodisme, hi ha la vida humana», hi afegeix, en una decisió ètica complexa, que no tots els periodistes compartirien. Fa cosa de setmanes, un capitost de la pandilla Barrio 18 li va telefonar d’urgència. La policia el volia capturar i ell, àlies Malvado, per evitar que se l’enduguessin, s’havia resguardat al lavabo amb dos ostatges. Estava convençut que si Castro no hi compareixia de seguida com a testimoni, gravant-ho tot en directe, quan s’entregués als agents el matarien. L’anècdota, prou il·lustrativa de la confiança que li tenen els pandilleros, em porta a insistir en com se les empesca per entendre’s, sense caure en desgràcia, amb membres de dues organitzacions criminals confrontades, com són Barrio 18 i la Mara Salvatrucha (MS-13). Ell puntualitza, aleshores, que manté contactes amb un tercer grup en discòrdia que també compta, i molt, en l’equació de la violència; es refereix, sense explicitar-ho, a les forces policials.

 

San Pedro Sula, com Tegucigalpa, i com altres zones urbanes d’Hondures, està minada de fronteres invisibles. En determinats barris, si caus en el lloc inoportú, si traspasses l’angle equivocat, pots prendre mal. Mentre Castro ens posa en situació, rebem l’autorització per adreçar-nos al lloc pactat. Amb els vidres tintats de negre abaixats, el cotxe reprèn la marxa lenta. Unes lletres de coloraines ens donen la benvinguda. Chamelecón és el nom d’un riu que de tard en tard es desborda (els efectes d’Eta i Iota encara hi són visibles), i també el d’aquest sector de la ciutat, d’uns 150.000 habitants, que es disputen les dues pandillas més poderoses d’Amèrica Central: la Mara Salvatrucha i la Barrio 18. Nosaltres som, ara com ara, en terreny de «la MS» —així l’anomenen els locals—. Malgrat que ja és hora de sopar, al carrer persisteix el moviment de gent, sobretot a l’entorn de les pulperías, on es venen refrescos i bosses de patates xips. Veïns o banderins? Ves a saber. La sensació d’haver-se convertit en el blanc de les mirades s’imposa a cada xamfrà. En qüestió de minuts, el terreny s’enfosqueix i es torna irregular i pedregós. Castro encén els quatre intermitents, els d’emergència, en forma d’avís. Ens acostem a la casa fronterera on ens han citat.

 

En un pati cobert per un sostre metàl·lic, una dona baixeta, de mitjana edat, ens prepara uns frijoles deliciosos, que enrotllem amb unes tortillas de farina de blat ben gustoses i uns daus del formatge insípid que se sol menjar per aquests rodals. Amb la venda ambulant d’aliments, la família subsisteix. Els seus fills van a escola i no es posen en problemes, i els pandilleros ho respecten, perquè aquesta mare no només té cura dels fills: també protegeix les armes que la Mara Salvatrucha amaga unes cantonades més enllà. A menys de deu metres de la casa s’estén un llarg mur de formigó, coronat per filferros. És la frontera. A l’altra banda hi ha els de «La 18». La dona relata com fa tan sols uns dies es van aproximar fins a una porta travessera: «Jo estava d’escut. Era la una de la tarda i els tenia quasi al damunt quan els nostres van aparèixer i van obrir foc». «Ara estem més tranquils. Tot és qüestió de tenir clar on et trobes. Jo no vull problemes, oi? Per tant, per què hauria de treure el nas allà, si soc d’aquí?», explica. A banda i banda són hondurenys, a banda i banda són sampedrans. Segurament en unes altres circumstàncies es demanarien grapats de sal quan els fes falta, se saludarien pel carrer amb un somriure i els nens jugarien a pilota junts a les tardes, però la frontera oberta entre la Mara Salvatrucha i Barrio 18 fa temps que els va convertir en desconeguts i contraris. Aquesta ruptura veïnal, tanmateix, preocupa menys a la dona que no pas la presència de la policia, que intimida un dels seus fills, a qui relacionen amb la MS-13. La mare té por que un dia el detinguin i no torni.

 

Els tres joves mareros amb qui hem quedat en aquesta casa tenen entre 25 i 31 anys i són gatilleros de l’organització. Vesteixen samarretes amples i no duen cap tatuatge, si més no a la vista. Cap número 13, cap MS, cap lema. La imatge prototípica de pandilleros, amb els cossos plens de tinta, els perjudicava, perquè l’aspecte els delatava davant de policies, militars i rivals. D’un temps ençà prefereixen camuflar-se amb la resta de la societat. «S’han convertit en càrtels amb tentacles en totes les institucions», assegura Castro. Els gatilleros estan pendents tota l’estona de l’auricular que porten enganxat a l’orella, i des del qual interactuen amb els companys per mitjà de Zello, una aplicació mòbil que permet escoltar els àudios de manera instantània, mentre s’enregistren. Encaixem les mans però els seus ulls no es troben amb els meus, que els inspeccionen. Més que asseure’ns a conversar, els gatilleros volen que els seguim en una ronda de vigilància. Obren la porta travessera i ens assenyalen el camí. Descendim entre matolls, apressats, fins a una illa de cases. Això és «zona de plomo», la «mera frontera», diuen, des que la Mara Salvatrucha va apoderar-se d’aquest terreny addicional. Des d’aquí es disparen a matar amb els de La 18. Només hi ha un parell de llars amb llum a dins. Em plantejo qui carai pot —o millor dit, s’ha vist obligat a— dormir aquí, literalment enmig d’una guerra permanent. Però les meves preguntes, durant la nit, ja siguin internes o exterioritzades, només seran el reflex cristal·lí d’una profunda incomprensió. Des d’una casa de ciment abandonada, a mig construir —en concret, des de la finestra del que hauria estat el menjador de l’habitacle—, guaitem en silenci si a l’altre costat algú dona senyals de vida. Res. A uns 50 metres, un focus de llum mostra un autobús estacionat i, al seu davant, una barrera. Zona 18. «Aquell és el seu punt de vigilància. Si s’acosten, els donarem plomo», confirma el més jove i més extravertit de tots. Barbamec, esquifit, amb la pell fina i els cabells negres i punxeguts, no ha perdut encara el rostre de la joventut. Només la mirada sembla contradir la jovialitat de les faccions amb la càrrega feixuga de l’experiència. Fa deu anys que forma part de la pandilla. De moment, però, no hi ha temps per a més preguntes. Retrocedim a cremadent i creuem de nou el mur de formigó que ens retorna a un espai segur.

 

En un altre pati, aquest cop al descobert, de Chamelecón, el gatillero s’enfila al mateix mur amb un tronc partit que fa la funció de tamboret, i diu: «Des d’aquí també els donem plomo». Vol que hi pugi, però me’n desentenc com qui sordeja. Em separo una mica del grup i m’adono que, com desenes de mosquits que neguitegen a l’aire, zumzejant, jo també em concentro i camino neguitós al voltant de l’únic punt de llum exterior de la casa. Mentrestant, un senyor gran recull les eines amb què fins fa uns minuts feinejava. Li hem ocupat el pati. Es mou com si fos un fantasma inofensiu; no exigeix explicacions, no pregunta. De la seva boca només ha sortit un «buenas noches» indolent. El pandillero jove em reclama, llavors, que no me’n vagi i em conta que als de La 18 els anomenen «panochos», «niñas», «niñitas» o, pel seu pentinat, «pelones» o «niños con cancer». «Així els cridem», afirma, i riu. Riu amb tota l’ànima fins que se senten unes veus a l’altre costat i la comitiva es mobilitza cap a un carrer més cèntric. «Per aquí, cap aquí, ràpid», ens indiquen. El jove és l’únic que es manté a lloc, damunt del tronc, amatent.

 

 

Quan sembla que s’ha conclòs aquesta mena de fet i amagat nocturn dins la boca del llop, ens envien cap a un altre dels límits de la mara. «Aquí també hem conquerit territori», sostenen. Semblen obsedits a mostrar els seus trofeus de guerra. «La MS regala la propietat d’aquestes cases a la gent, perquè hi vingui a viure. Així aconsegueixen que zones atacades als enemics passin a mans pròpies», afirma el tècnic de càmera de Castro, que ens acompanya. «Veus allò? És el cementiri de La 18. Porten els cossos a la nostra frontera perquè ens carreguin les culpes dels morts que ells provoquen», denuncia el jove pandillero. La pugna per la imatge pública, com la psicològica, també compta. «Tota lluita és vàlida, aquí, i sobreviu el més intel·ligent. Això és pura intel·ligència», assegura.

 

«En un sector com Chamelecón aprens a fer de tot, menys a robar, que entre nosaltres està prohibit», diu. Anoto els noms d’algunes de les armes que, segons el jove, fan anar amb recurrència: fusells tipus AR-15 (l’única que es deixa veure durant la nostra visita) i AK-47, pistoles de 9 mil·límetres de calibre, de 40 mil·límetres, etc. De sobte ens ordena que callem i grava un missatge de veu: «Vale, copiao, mi perro, confirmao, confirmao, ahí están». Toca moure’s de nou, aquesta vegada per darrer cop. «Pel lateral, pel lateral, que pel mig poden córrer les bales», adverteixen en un carreró. Són les deu de la nit. Nosaltres tornarem al cotxe i sortirem per un lloc diferent al d’entrada, sospirarem en silenci i Castro enviarà un whatsapp a un contacte de confiança: «Gràcies a Déu, tot en ordre». Els gatilleros continuaran amb la ronda, en torns que s’allarguen entre sis i vuit hores. A les dotze de la nit faran una fotografia de control amb el telèfon mòbil i hauran acabat la jornada. Si no compleixen les normes els cau un macaneo o calentón; una pallissa, vaja. L’organització els prohibeix consumir cocaïna, perquè és massa golosa i «molesta», però tenen permís per fumar mota (marihuana). Mentre la trituren amb un grinder, em fixo en el blanc dels ulls d’un d’ells, una mica enrogit. «La MS vivim del tràfic de droga», confirmen. Venen, sobretot, marihuana de la varietat Tiburón (Shark), i també una altra de líquida per a les estructures «més fresses», és a dir, més riques —és molt comuna, per exemple, entre els mareros de coll blanc, que s’infiltren a les administracions públiques i en el sector privat.

 

A banda de controlar la zona, com a gatilleros s’encarreguen de passar per les armes els «enemics» i qualsevol desobedient. Aprofito un instant que el pandillero jove i jo ens quedem a soles per abordar-lo:

 

— Quan va matar per primer cop, què va sentir? Ha de ser molt dur…

—  Sí… bé… És que jo era molt petit.

— Recorda quan va ser?

— Sí, al 2008 —reviso que els comptes no em fallin i li demano que em repeteixi la data, per si de cas; el noi tenia 10 anys.

 

[Després d’un breu silenci]

 

— I què hauria estudiat, si hagués tingut ocasió de fer una carrera?

— No en tinc ni idea.

— Però en alguna cosa devia destacar, oi? No ho sé, matemàtiques, llengua… —i me’l miro amb aquella rialleta absurda de qui es pensa que de manera indirecta arribarà al mateix lloc desitjat que li havien barrat.

— No ho sé, hi fèiem de tot, no? No ho recordo massa, tampoc, no vaig passar de la Primària. Miri, li diré la veritat: tinc familiars implicats en això, i des de menut aquest ha estat el camí que m’ha tocat de viure. N’accepto les conseqüències.

 

Caminem. M’assalta el convenciment d’haver errat les preguntes, d’haver frustrat dues oportunitats. L’empatia, com tantes paraules grandiloqüents, se cita en sobreabundància, te la trobes a tort i a dret, ençà i enllà. La solen elogiar, la solen recomanar (no tant per a un mateix com per als altres), però posar-la en pràctica és una altra història, i més en segons quines situacions. Amb edats molt similars, les meves qüestions no abastaven les seves veritats, perquè els meus horitzons no s’ajustaven als seus i la duresa de les pells era una altra. Els meus escarafalls són la seva normalitat diària. Probablement ell acabi a la presó o assassinat.

 

Però del silenci, en les converses, de vegades n’afloren les raons més elementals, les inquietuds més profundes. Hi ha ocasions, moltes ocasions, que el millor que pot fer un periodista consisteix, ras i curt, a callar i escoltar. Abans que ens reunim de nou amb el grup, el jove pren la paraula per iniciativa pròpia i conclou:

 

— És l’únic camí que em quedava: el carrer, la supervivència. El govern només pensa en la bossa, a omplir-se les butxaques i prou. I ja ho veu, aquí estem els pobres, amb tot aquest merder, enfangats, matant-nos.

 

 

Dia. Sector Rivera Hernández (est de San Pedro Sula). 11.30 hores.

 

Als afores de San Pedro Sula, als matins es formen unes cues multitudinàries a les portes de les maquiles, les fàbriques on la gent es desplaça a la recerca d’alguna feina. Deixem enrere el centre de la ciutat, de grans contrastos en funció de l’hora de visita. De dia, el bullici comercial dels paradistes domina la plaça principal, els turistes es fotografien davant de la Municipalitat i a l’interior de la Catedral Metropolitana de Sant Pere Apòstol es poden admirar unes pintures monumentals dedicades a sant Judes Tadeu, la verge de Guadalupe i la de Suyapa. Pels volts de febrer, els macuelizos floreixen i omplen la plaça d’una fulla de color rosat cirerer bellíssima, que enorgulleix els sampedrans. De nit, en canvi, en aquest mateix indret, al rovell de l’ou, et creues joves que beuen i ronden i un home que agafa de la cintura una prostituta que fa pinta de menor d’edat.

 

La Rivera Hernández és un dels sectors més poblats i més pobres de San Pedro Sula. És com una ciutat a part, a la perifèria. Compta amb 52 colònies i uns 150.000 habitants. Una d’aquestes colònies, La Rivera, està controlada per la pandilla dels Tercereños, menys coneguda que la Mara Salvatrucha i la Barrio 18, però que com les altres bandes extorsiona els veïns, els taxistes i els botiguers. Enmig d’un carrer sense asfaltar, una dona gran conta que la seva família hi passa el mes amb 10.000 lempires, i protesta que «els preus s’hagin apujat tant». Repassa en veu alta les despeses: 1.000 lempires de lloguer, 500 de la llum, 500 de l’aigua, l’internet… Unes paraules del periodista Inmer Gerardo Chévez, de Radio Progreso, ressonen al meu cap: «Aquesta gent només apareix a les notícies quan hi ha violència».

 

 

En aquest sector, el programa socioeducatiu Paso a Paso, de caire no governamental, s’ha erigit com una alternativa a la manca d’oportunitats. Hi atén més de 160 infants i joves. Durant tres hores al dia, corren enjogassats pel pati d’aquest centre comunitari, on també reben formacions. Se’ls ofereix, fins i tot, classes de piano, de cant o de percussió, per tal que puguin desenvolupar algun vessant artístic. «El nostre objectiu és que puguin fer realitat els seus somnis», afirma Kerlin Mendoza. Ella va arribar a Paso a Paso quan era una nena, com a usuària, i en l’actualitat n’és una de les educadores.

 

Paso a Paso va néixer a La Rivera el 24 de març de 2002, quan tres missioners espanyols s’hi van instal·lar amb l’afany de treballar algun aspecte relacionat amb les pandillas. En conviure amb aquesta realitat de prop, però, es van adonar de la necessitat que els més petits rebessin una atenció durant les estones lliures, que molts passaven sense la companyia dels pares. Era evident que si els nens s’estaven sota la supervisió i el guiatge d’un adult, i no esbargint-se sols pel carrer, es reduïa el risc —elevat— que esdevinguessin pandilleros. «El programa permet que els nens juguin i se socialitzin en un espai segur, sense que les seves vides corrin perill», sosté Mendoza. Primer intervenien des del carrer, i des de 2007 disposen d’un edifici propi, amb un pati decorat amb murals d’art urbà que contenen missatges pacifistes de Gandhi, Luther King i Óscar Romero. Les pandillas respecten Paso a Paso i els seus integrants, i no els extorsionen ni agredeixen.

 

Mendoza va créixer en el sector, que a parer seu continua patint una greu estigmatització: «Estem envoltats de pobresa i de múltiples formes de violència. Si ets d’aquí no tens dret a somiar. Quan vas a una entrevista de feina, si dius que ets de la Rivera Hernández et neguen el lloc de treball. Molta gent, per aconseguir feina, dona una altra direcció postal. També se’ns neguen els préstecs bancaris. Això també és violència». L’estat d’excepció que el govern de la presidenta Xiomara Castro va decretar el passat 6 de desembre, i que s’ha anat estirant durant mesos amb el propòsit, en teoria, de «combatre les pandillas», ha afectat de ple la vida quotidiana dels usuaris i les educadores del centre. «Per què a nosaltres? Quin bé ens fa la militarització? La sensació d’inseguretat no ha minvat. No necessitem més homes armats», resol Mendoza, que considera que aquesta mesura política comporta «una criminalització de la pobresa» i que també paguen, en definitiva, justos per pecadors. Les mares que col·laboren en el projecte, com Berta Lidia Tábora Chávez, comparteixen aquesta visió: «La gent no ens coneix i es deixa influir per la imatge estereotipada que de nosaltres es difon als mitjans de comunicació».

 

Una altra educadora, Mariela Coto, exemplifica com l’estat d’excepció els restringeix la mobilitat i els ho posa difícil per estudiar a la universitat: «Tenim classe a les sis de la tarda i no ens dona temps de tornar a casa abans del toc de queda. L’altre dia una patrulla ens va fer baixar del rapidito [minibús] en què viatjàvem. No sap quina por vaig sentir. Hi ha veïns que surten de la feina a les sis o fins i tot més tard, i els detenen. Però si venen de treballar…! El dia que va començar l’estat d’excepció, en un camp pròxim es van aglutinar fins a 500 militars. Els nens ho veuen. En un ambient així, normalitzen la militarització i la violència».

 

La majoria d’usuaris resideixen a la vora de l’edifici de Paso a Paso, a màxim 15 o 20 minuts caminant. Una de les mares explica com s’organitzen: «No confiem que els nostres fills vinguin sols des de l’escola. Per altra part, hi ha moltes mares solteres i paternitats absents, així que hem creat grups de maternitats col·lectives per ocupar-nos de tots els nens, per anar-los a buscar quan una de nosaltres no pot fer-se’n càrrec». Segons Mendoza, el programa, d’inspiració catòlica, es manté «obert a tothom», però de vegades costa que les famílies hi accedeixin: «Nosaltres hi insistim, però molts nens que tenen edat de venir els pares se’ls emporten a vendre pel carrer i amb prou feines acaben la Primària. La urgència que aportin uns ingressos a casa, sobretot quan formen part de famílies nombroses, s’acaba imposant». L’equip de Paso a Paso treballa a partir de cinc eixos pedagògics (el bon tracte, l’educació, el feminisme, la no violència i la defensa dels béns naturals) i concentra els seus esforços a formar persones autònomes que no vegin, en la delinqüència i la criminalitat, una opció de vida.

 

Els usuaris del programa, nens i joves com el Gabriel, el Jonatán, la Marlin, la Mia o la Sol, presents durant la visita, hi diuen la seva:

 

Gabriel. Tinc 10 anys. Fa dos anys que vinc a Paso a Paso, on em diverteixo, estudio, jugo, cuino… M’agrada molt. Jo vull ser militar [les dones adultes se’l miren, desconcertades].

Jonatán. Tinc 14 anys. Fa tres anys que vinc a Paso a Paso. M’agrada que sigui un espai d’estudi i de joc. Hi tenim accés a internet, que a moltes cases no ens arriba. Vull ser arquitecte.

Marlin. Tinc 17 anys. Fa més de sis anys que vinc a Paso a Paso. Hi he après a conèixer-me millor. És un lloc on em sento segura i he fomentat la creativitat. Vull ser criminòloga per ajudar a resoldre el problema de la violència al país.

Mia. Tinc 14 anys. Fa vuit anys que vinc a Paso a Paso. Hi aprenem coses noves, fem sortides, és un lloc molt especial. La meditació que m’han ensenyat em va molt bé per relaxar-me. Vull ser ortopedista.

Sol. Tinc 13 anys. Fa deu anys que vinc a Paso a Paso. Els tallers de cuina i de manualitats estan molt bé. Unes mares ens porten i ens venen a buscar cada dia. M’agrada perquè si venim aquí els homes no ens increpen. Si algú ens diu porcades pel carrer elles [les responsables del programa] ho denuncien. Vull ser veterinària.

 

El lema del programa Paso a Paso és el següent: «Construïm el futur canviant el present».

 

 

Text i fotografies: Enric Garcia Jardí.

 

(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).