El pare Melo: «Hem de canviar les carreteres mentals d’Hondures»
Si hagués de descriure la primera impressió que em va causar el periodista i jesuïta Ismael Moreno Coto (1958) amb un adjectiu que acompanyés la paraula home triaria taciturn. Quan li pregunto per dos dels religiosos que més l’han influït en pensament i obra, Óscar Romero i Rutilio Grande, en destaca, més enllà del compromís social, que duien fama de garlar poc. Ell mateix posa en pràctica aquest antic i desusat costum quan no es troba en un ambient distès i familiar. En la distància pública —en les reunions, en els dinars, en les entrevistes—, sembla que mesuri els mots amb un comptagotes. Admet que li agradaria passar encara més desapercebut, però davant de la situació política del país sent «l’obligació moral», com a periodista, de desprendre’s d’aquestes reserves pròpies de la personalitat per fer notar la seva veu. Una veu valenta que escodrinya els passos de cada govern, sigui de la ideologia que sigui, i que assegura que no està en venda. A Hondures es parla sovint de periodismo tarifado, això és, dels periodistes a sou, que s’unten les mans a canvi d’embenar-se els ulls o de convertir-se en el ninot d’un ventríloc poderós. Moreno, amb una fermesa avalada per anys d’ofici, representa un dels exponents de tot el contrari, del periodismo no tarifado.
Quan el Congrés Nacional d’Hondures va atorgar-li el premi de Campió de la Justícia, la tardor de 2022, per la defensa dels drets humans, la llibertat d’expressió i el medi ambient, Moreno va acceptar el reconeixement, però també va advertir els diputats que no aconseguirien tapar-li la boca. Al contrari, en rebre’l va llegir un discurs contundent en què denunciava la corrupció i la impunitat. És un home molt estimat entre les capes populars, perquè la gent n’ha copsat la coherència i l’enteresa com a periodista i la proximitat com a capellà. Dins i fora d’Hondures tothom el coneix com el padre Melo. «Hondures és un país de majories silencioses. Són poques les persones que hi alcen la veu. Hi ha silencis enfront dels drets, la dignitat i la integritat humanes, perquè hi ha por i molta inseguretat. Som una societat condicionada per forts verticalismes, tant polítics com religiosos. La mentalitat, el caràcter que se sol forjar, en aquest context, és el de persones humiliades. Per això no em puc callar», confirma. Considera que «la por és un factor de govern» i es refereix al trinomi que, a parer seu, ha reforçat durant dècades, entre els hondurenys, un «individualisme de tipus egoista», indiferent amb la sort dels altres: por, silenci i tancament en un mateix. «També es dona en altres països, però aquí és molt eficaç», assevera.
La trajectòria periodística de Melo va començar quan la Companyia de Jesús li va encomanar de dirigir Radio Progreso. Ell, tartamut des de petit, va sobreposar-se a la dificultat de la parla i va encapçalar la ràdio, així com també l’Equipo de Reflexión, Investigación y Comunicación (ERIC), durant una vintena d’anys, que s’han vist interromputs darrerament per una malaltia severa que li ha provocat una fragilitat visible en el caminar i una primesa antitètica, raquítica, que discrepa de la seva complexió física natural. Com a articulista, Melo s’ha erigit en un analista precís i un intel·lectual que vol influir en «la transformació necessària del país».
La incomoditat que suscita en determinats sectors polítics i empresarials —l’única «comoditat» que li permet la consciència— li ha comportat problemes seriosos amb les autoritats. Prou coneguda és ja la frase que li va etzibar, en una manifestació, l’activista Berta Cáceres abans de ser assassinada el 2 de març de 2016: «Qui se n’anirà abans, Melo, tu o jo?». Els moments més tensos de la seva carrera com a periodista coincideixen amb el cop d’Estat de 2009 i amb la presidència de Juan Orlando Hernández (2014-2022). «En situacions així, no pots refugiar-te en un periodisme suposadament neutral», explica. El 2010 va rebre amenaces de la policia per protegir una dona que havia denunciat una violació múltiple per part d’un grup d’agents, i el 2015, després de publicar un article extens sobre Los Cachiros —l’organització dedicada al narcotràfic més important d’Hondures— i els vincles que tenien establerts amb diferents polítics, va tornar a estar en el punt de mira. Aquell mateix any li van concedir, a Noruega, el premi Rafto. En l’actualitat, la casa que habita —custodiada per un parell de càmeres de vigilància— i l’edifici on treballa —amb moltes més càmeres, encara— reben la visita diària de patrulles de la policia com a mesura cautelar. I això que l’expresident Hernández, contra el qual havia carregat en diversos articles, va ser extradit a principis de 2022 i es troba reclòs en una presó dels Estats Units, acusat de delictes de narcotràfic per un tribunal de Nova York.
Havent transcorregut un any des de la presa de possessió de la presidenta Xiomara Castro, del partit Libre, Melo, que s’havia significat en l’oposició política a Hernández, en fa un balanç crític: «Les institucions estaven destrossades, en mans de criminals, i Castro va despertar unes expectatives molt altes que no han estat correspostes per l’acció de govern. La societat s’ha anat desinflant d’il·lusió, en aquests mesos. És cert que no ho tenen gens fàcil, però és preocupant que hàgim comprovat que aquest govern també deixa rastres de corrupció i impunitat». A parer de Melo, els avenços democràtics d’Hondures depenen, com a tot arreu, d’un rerefons més profund que no pas un simple gir de forces electorals: «Un procés d’aquestes característiques és llarg, ja ho sabem. Urgeix un canvi d’actitud general. No es tracta tan sols de millorar les carreteres, que també. No es tracta tan sols de millorar els murs de contenció dels rius, que també. S’han de canviar les carreteres mentals de la gent i posar-hi proteccions per a no inundar-nos de nou amb les velles corrupcions de sempre».
Melo augura que els assassinats contra activistes mediambientals es continuaran perpetrant a Hondures, perquè les estructures criminals, un cop derrocada «la dictadura de Juan Orlando Hernández», es mantenen «molt vives». No s’amaga a l’hora d’assenyalar-ne també alguns «col·laboradors necessaris» des del punt de vista internacional: «L’ambaixada dels Estats Units, per exemple, no és una ambaixada qualsevol als països de Centreamèrica, sinó que és l’Ambaixada». Segons ell, que va veure de prop les tres grans guerres centreamericanes dels vuitanta (El Salvador, Guatemala i Nicaragua) i com Hondures es convertia, llavors, en el camp d’entrenaments militars dels contrarevolucionaris, els Estats Units han tingut «una gran responsabilitat» en els mals de la regió: «Sense anar més lluny, el 2017, quan Hernández va cometre frau electoral, ells, que disposaven de tota la informació, van certificar-lo com a president electe, i darrere seu van arribar, és clar, un per un, tots els reconeixements dels països europeus».
No és balder, per a Melo, que el concepte pejoratiu de república bananera s’exportés al món des d’Hondures, i, en particular, des de la regió septentrional de la Vall de Sula, d’on ell prové. «És una terra industrial i de comerç marítim, pròspera, que va rebre molta emigració, tant interna, del departament d’Olancho, com externa, del Salvador i de l’Orient Pròxim. Als anys 30 i 40 del segle passat s’hi produïa molta fruita [entre la qual les famoses bananes], que estava a mans de la United Fruit Company, i que s’enviava des del moll de Tela cap al nord del continent», explica. La influència gringa va tenir implicacions econòmiques, però també culturals. El tren de comerciants que recorria la costa del mar del Carib va ser batejat com el Merchandise Train, amb un anglicisme que els hondurenys van adaptar a la seva manera, amb la denominació de Machangay, que encara recorden, i un altre procés similar es va viure amb el nom dels vigilants de seguretat, els guachiman, dits així per deformació de watchmen. Fins i tot les tortillas de farina de blat, ara molt comunes, són «un producte imposat per les bananeres», ja que les originals, sosté Melo, estaven fetes de blat de moro: «Als obrers se’ls pagava una part del salari amb els articles que es comercialitzaven en els comissariats, on l’empresari estranger col·locava productes que no tenien presència en la nostra gastronomia, com la farina de blat i d’avena».
Apassionat de la història local d’El Progreso, la ciutat moderna, d’uns 130 anys de vida, que el va veure néixer, Melo està escrivint una novel·la sobre els temps bananers, un període cabdal per comprendre la història contemporània del país i la seva dependència econòmica, així com també per furgar en les arrels d’aquest home que porta a la sang l’esperit contestatari. La vaga més transcendent d’Hondures —revestida d’èpica a la cançó «La huelga», de Mario de Mezapa— va tenir lloc, precisament, a El Progreso, l’any 1954, i el tiet matern de Melo, César Augusto Coto, n’era el president del comitè de vaga. Per si no fora suficient, el pare, dirigent de base, treballava en una cooperativa camperola quan el van matar. Amb aquests exemples a la família va créixer el jove Melo. Més endavant, una altra mort el trasbalsaria tant que l’obligaria a replantejar-se, fins i tot, els camins professionals: «Jo estudiava Dret a Tegucigalpa quan van assassinar el salvadorenc Rutilio Grande. L’estremiment personal que vaig sentir aquell dia va provocar el meu salt definitiu cap el sacerdoci». La seva vocació religiosa —que l’encaminaria, anys a venir, cap al periodisme—, havia sorgit de les lluites socials.
A banda de posar en pràctica, en els seus escrits, l’anàlisi política i el periodisme d’investigació, Melo també cultiva l’anècdota amb gràcia literària, tal com demostra en el llibre Del asombro y la gracia, on la imaginació i els records personals s’aiguabarregen. Lector de García Márquez, Vargas Llosa i Rulfo, i autor de la novel·la El norte que me prometiste, és un home hàbil en l’art de contar històries. La ficció l’aireja de la càrrega, de vegades insuportable, de la realitat. L’abril de 2014, mentre encara dirigia la ràdio, van assassinar Carlos Mejía Orellana, un treballador del mitjà —n’era el responsable comercial—, a la comunitat d’Arena Blanca, a El Progreso. «De vegades, com a periodista, et toca assumir decisions complexes i empassar-te alguna que altra autocensura. Nosaltres, per exemple, no informem dels barris on vivim, com a prevenció», afirma. L’ofici de periodista, a Hondures, on la vida penja sovint d’un fil, et situa en cruïlles arriscades. En els moments crus, Melo es recolza íntimament en la fe en Déu per no llençar la tovallola.
Sandra Maribel Sánchez: «Em vaig negar a rebre mesures de protecció»
Sandra Maribel Sánchez (1962) va iniciar-se en el periodisme l’any 1982, mesos abans d’acabar la carrera. En aquell moment hi havia molt poques dones hondurenyes que es posessin davant dels micròfons. «I les que ho feien eren destinades, sobretot, a la cobertura de temes relacionats amb la salut o l’educació», rememora. El seu primer cap de redacció, de fet, es volia negar a deixar-la assistir al Congreso Nacional. Durant més de quaranta anys, però, Sánchez ha desmentit el prejudici dels homes que pretenien relegar-la, des d’una òptica masclista, a qüestions periodístiques «menys transcendents». Es coneix tots els racons de la institució, hi ha vist passar-ne de totes, i no li ha temut a la repregunta incisiva ni tampoc a significar-se en un editorial. El 26 de setembre de 2019 va patir un intent de segrest a la porta de casa. Un desconegut la va encanonar amb una pistola al cap, però va acabar fugint en motocicleta en veure que un altre cotxe se’ls acostava. Durant els darrers anys, i després de passar per altres mitjans com Radio América i Radio Globo, Sánchez ha estat la veu de referència de Radio Progreso a Tegucigalpa. Tant ella com Melo apareixen retratats en el llibre Activistes per la vida, del fotoperiodista Gervasio Sánchez.
— Ara ja no segueixo l’activitat diària del Congreso, però hi vaig treballar durant uns vint anys. El poder és digne d’estudi. Ja saps que els periodistes mantenim una relació quotidiana amb diferents tipus de poder, entre els quals el polític, i de vegades es fa difícil mantenir-hi la distància deguda. Jo crec que ho vaig aconseguir. No he rebut mai plata, i soc molt dura quan penso que cal ser-ho. Un ha de ser molt reflexiu i ha de tenir els peuets sempre a terra per no deixar-se emportar.
—L’any 2022 va rebutjar una distinció que el Congreso Nacional i la Casa Presidencial li havien concedit.
— Sí. Me la volien donar el 25 de maig, coincidint amb la celebració del Dia del periodista. Vaig respondre que agraïa molt el premi, però que el declinava. Sentia que acceptar-lo podia comprometre la meva carrera, ja que me’l lliurava un govern que no se sabia encara quin rumb prendria. Aleshores vaig ser molt criticada, sobretot entre els activistes polítics, però et puc assegurar que, vist amb perspectiva, no me’n penedeixo. Molts d’aquests que em van posar a parir ara estan decebuts amb el govern.
— En les entrevistes amb hondurenys he notat aquesta sensació de desencís amb la política institucional.
— Sí, la gent es pensava que tot canviaria molt de pressa, amb Xiomara Castro, però la corrupció i el crim organitzat tolerat no són factors que et puguis treure del damunt així com així. De totes maneres, el govern no ha estat valent a l’hora de prendre determinades decisions. Des de la secretaria de drets humans es pronuncien en solidaritat amb els grups camperols, però al congrés, on podrien aprovar una reforma del codi penal per no criminalitzar les protestes, no mouen ni un dit. En l’actualitat, tallar una carretera o ocupar un edifici en el marc d’una mobilització és un delicte, quan abans era habitual entre els sindicalistes. S’esperava que deroguessin aquests tipus penals tan bon punt arribessin a la presidència, i no ha estat així. Em temo que la proximitat amb grups de poder econòmic i el suport de l’ambaixada dels Estats Units els porta a ser molt cauts. La paraula clau d’aquest govern, en els seus discursos, és refundació, però de moment n’hem vist ben poca. En part perquè és massa d’hora, sí, però crec que també perquè durant la campanya electoral van prometre més del compte. Per exemple, la negociació per tal que s’instal·li una CICICH per investigar els casos de corrupció va molt lenta. El govern està fent passes molt tímides al respecte.
— Com valora la figura de la presidenta Xiomara Castro?
— Sovint es dona per fet que ella no governa, que qui mou els fils a l’ombra és el seu marit, l’expresident Manuel Zelaya, que no podia optar a la reelecció. Tots dos són més liberals que d’esquerres, provenen d’unes elits locals i tenen un pensament que no és ni tan sols socialdemòcrata. Ell és un home molt bregat, amb olfacte polític, que representa les velles maneres de negociar. Crec que Xiomara Castro deu tenir cert marge de maniobra. Hi ha qui justifica que Zelaya jugui aquest rol per les debilitats que ella manifesta en públic. Jo no li he vist oferir mai una conferència de premsa oberta, per exemple. I les poques vegades que la presidenta ha respost preguntes dels mitjans, estaven formulades per periodistes que tothom sap que estan lligats al govern.
— El que vostès denominen periodismo tarifado.
— Sí, exacte, vingui d’on vingui. Un periodisme que no qüestiona, que més aviat facilita…
— Quines són les claus per a què Libre revalidi la victòria electoral de 2021 als següents comicis, previstos per al novembre de 2025?
— Hi ha moltes esperances dipositades en l’àmbit de la salut. En educació també, però especialment en salut, més que res perquè el sistema sanitari està saturat. Els hondurenys s’han de gastar bona part del salari en atenció mèdica privada, perquè els hospitals públics estan molt malament. Però el ministeri que se n’ocupa no està en mans de Libre, i el govern tampoc no li ha donat prioritat política. D’altra banda, haurien de ser més coherents. Posem per cas: reprimeixen un grup de garífunes a les illes de Bahía, i la secretaria de drets humans emet un comunicat lamentant la repressió. A veure, si és el mateix estat, qui els reprimeix! És la policia, que depèn d’ells, del poder executiu, i no del judicial. Per últim, penso que l’estat d’excepció també pot deteriorar molt la imatge del govern entre els sectors populars hondurenys.
— Des del passat 6 de desembre part del país es troba sota un estat d’excepció que ja s’ha prorrogat com a mínim fins al 21 de maig, i que s’ha ampliat a 123 municipis. En teoria, per tal de combatre les maras i pandillas. Aquesta mesura és conseqüència de la popularitat de les polítiques del president del Salvador, Nayib Bukele?
— Directament no, encara que tothom està pendent del que passa al Salvador. Caldrà veure també quants innocents han acabat a la presó per les polítiques de Bukele, però bé… Pel que fa a Hondures, en moltes comunitats la presència de l’Exèrcit ha donat una mica d’aire i tranquil·litat als veïns. Amb tot, no podem ignorar que la militarització fomenta una mirada criminalitzadora de la pobresa. Al principi l’estat d’excepció només es va aplicar en els barris més empobrits. Això comporta, ras i curt, identificar el pobre com un criminal. En canvi, les autoritats no es plantegen per què en les zones més conflictives es donen unes circumstàncies concretes, de manca d’oportunitats, que condemnen molts joves a ser cooptats per les pandillas. Desenganyem-nos, el problema de fons és que el 74% dels hondurenys són pobres i més del 50% viuen en extrema pobresa.
— Com se superen unes dades tan desfavorables?
— Hondures és un país bastant complicat. Per la situació geogràfica, per la influència dels Estats Units —quan ells arriben tot s’atura—, pel control que han aconseguit les pandillas, pel nombre d’empreses de seguretat privada —i, per tant, d’homes armats—, per l’analfabetisme polític… Hi ha molta inestabilitat. Pensa que hem tingut tretze constitucions des que ens vam independitzar, catorze si comptem el projecte de República Federal Centreamericana.
— Quin és el moment més intens que ha viscut com a periodista a Hondures?
— La reacció al cop d’estat de 2009. La gent va sortir en massa al carrer durant uns cinc mesos, no només per defensar el govern legítim, sinó que es va polititzar. Amb el govern de Juan Orlando Hernández les coses van tornar a empitjorar, perquè tenia el control de la majoria de la premsa, i llavors els dissensos, com els nostres, eren més notoris.
— Durant aquesta segona etapa que comenta, el 26 de setembre de 2019, a les 17.30 hores, un home armat va intentar segrestar-la.
— Sí, davant de la porta de casa, a Tegucigalpa. Jo m’havia postulat en contra de la privatització de la sanitat, i això no va agradar…
— Es va negar, però, a rebre protecció estatal.
—Si els que t’amenacen formen part de l’estat, com la policia o l’exèrcit, o de poders fàctics que els són pròxims, i al mateix temps, en teoria, ells mateixos t’han de protegir… Anem malament. Però hi ha un altre motiu de pes per no acollir-m’hi. Respecto els col·legues del meu gremi que han rebut protecció, però jo no crec que hàgim de disposar d’un tractament especial, diferent que la resta de ciutadans d’Hondures. Tothom hauria de poder viure en pau en aquest país.
Post scriptum: Radio Progreso i el pare Melo, amenaçats de nou
El passat 3 de maig de 2023 la Companyia de Jesús va emetre un comunicat en el qual denunciava que Radio Progreso i l’equip de reflexió, investigació i comunicació ERIC han rebut, en els darrers mesos, atacs informàtics, calúmnies des de determinats mitjans de difusió, amenaces i extorsions. A Melo també li han enviat missatges intimidatoris a títol individual. Tot plegat sembla respondre, més que no pas a un cúmul de coincidències fatals, a una campanya orquestrada.
Convé tenir present que la llibertat d’expressió, a Hondures, carrega amb el pes de desenes de morts (prop d’un centenar des de 2001, segons diverses oenagés). Les xifres oscil·len, perquè sovint no és fàcil esclarir, amb posterioritat, si el motiu del crim havia tingut a veure o no amb tasques informatives. A Edwin Josué Andino, de 23 anys, un dels últims periodistes hondurenys assassinats, l’octubre de l’any passat, els botxins van tapar-li la boca amb una cinta adhesiva. Segons el Comité por la Libre Expresión, només un 10% dels casos que registren acaben arribant a judici. Un judici en què se sol assenyalar només els presumptes autors materials del crim, mentre els qui ordenen les morts, els qui en són els veritables autors intel·lectuals, romanen a l’ombra de la impunitat.
Text i fotografies (a excepció de l’última): Enric Garcia Jardí.
(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).