Ni Kendra, de 25 anys, ni Dariam, de 23 anys, s’imaginen a Hondures en el futur d’un o dos lustres. Des que van sortir de l’armari de la transsexualitat han vist com el present se’ls complica i la pressió social es torna, a voltes, exasperant. «No ens donen feina. Ja pots enviar el currículum, que quan et veuen canvia tot. Et ventilen amb un “ja et telefonarem” que mai no es compleix. No es fixen en les teves capacitats, sinó en l’aparença», explica Dariam. S’han hagut d’espavilar per guanyar-se el pa com a «emprenedores» en els camps de la moda i la decoració, però els encàrrecs que reben estacionalment no són suficients com per poder emancipar-se de casa. Cobren, de mitjana, menys de 1.000 lempires al mes. «És trist que, a la nostra edat, hi hagi dies que no tinguem ni per a un refresc», es lamenta Kendra. En aquest context, moltes de les seves amigues transsexuals s’han vist abocades a exercir la prostitució al carrer: «És horrible. Les colpegen, les insulten i fan amb elles el que volen per 50 (menys de 2 euros), 100 o 300 lempires. Nosaltres ho hem vist de prop, perquè més d’un cop les hem acompanyat, per mirar de protegir-les».
Quan van començar el procés de transició, les primeres que se’n van adonar van ser les seves mares, el pilar solitari que han tingut, en els moments difícils, dins les respectives famílies. «A Hondures la gent és molt conservadora. Ja de menut, el meu pare em recriminava per què jugava amb les nenes i no amb els nens. A l’església em discriminaven, perquè entenen l’homosexualitat i la transsexualitat com els pitjors pecats i pretenien “curar-me”. La meva mare se’n va haver d’allunyar perquè cada cop hi havia més xivarri en contra meva», assegura Dariam. «Les nostres realitats, i les de la comunitat LGTBI en general, són tabú, tant per a l’església catòlica com per a l’evangèlica, molt influents al país. La ignorància de la gent i el fonamentalisme religiós fa que se’ns arraconi», hi afegeix Kendra. Les dues són creients, però han deixat d’anar a missa i viuen la religiositat des de la intimitat.
Fa uns mesos van crear un col·lectiu per donar visibilitat a les seves causes. En formen part una quinzena de persones, i es fan anomenar Perlas Trans, aprofitant que la ciutat des d’on es mobilitzen, El Progreso, es promou, amb finalitats turístiques, com la perla de l’Ulúa (que és el riu que la travessa). «Per a nosaltres és molt important disposar d’espais on puguem expressar-nos lliurement i sentir que brillem com perles. Pensa que som el sector més visible per a la discriminació», sosté Kendra. En aquest sentit, Dariam conta com se’ls limiten, fins i tot, les possibilitats d’oci, ja que a diverses discoteques els neguen l’accés «per anar vestits com a dones».
Malgrat que la presidenta Xiomara Castro, en compliment de la condemna de la Cort Interamericana de Drets Humans, hagi demanat perdó, en nom de l’estat d’Hondures, per l’assassinat, l’any 2009 —durant el cop d’estat militar—, de l’activista trans Vicky Martínez, des del col·lectiu que integren Dariam i Kendra es mantenen amb una actitud escèptica davant dels possibles avenços en matèria de drets socials. «Vivim en una ciutat i un país on se’ns ataca de múltiples maneres i els progressos són molt lents. Se’ns va prometre, per exemple, que al setembre de 2022 estaria disponible el canvi de nom en el registre civil, però encara l’esperem», denuncia Kendra.
Els seus referents, com la Veneno o Valeria Vegas, han estat internacionals. Les xarxes socials s’han convertit en una font d’informació valuosa i en un suport contra el tancament i el sentiment de culpa. «Al principi em pensava que era gay, però a mesura que va passar el temps i que anava llegint més sobre el tema vaig arribar a la conclusió que no em sentia home», afirma Dariam. Kendra no amaga tampoc les contradiccions que sent dins el mateix moviment trans, on té la sensació que «es cau erròniament en una lluita per ser més femenina que les altres»: «Cadascú ha de construir el propi camí, i això no depèn d’una rinoplàstia, d’una operació de pits o d’un ús descontrolat de l’hormonització».
A la que puguin i es vegin amb cor, emigraran de mojado cap als Estats Units. Tot i tenir molt clar que no tot seran flors i violes, consideren que «almenys en d’altres països hi ha una legislació que no tolera que se’ns insulti i agredeixi». A Hondures són increpades impunement pel carrer, i al mercat els paradistes les han convertit en el blanc de la seva transfòbia, amb llançaments de fruita podrida i de brosses. «N’hi ha que es burlen de nosaltres, generalment homes casats i amb fills, i que a la nit van a buscar dones trans». Dariam i Kendra volen anar-se’n, «si Déu ho permet», nord enllà. Saben que el viatge no serà precisament plàcid, que la majoria de dones trans es prostitueixen per poder creuar Mèxic. I també saben que, com diu Kendra, sigui a Hondures o allà on es trobin, la major fortalesa que tindran serà sempre agrupar-se.
Text i fotografies: Enric Garcia Jardí.
(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).