«Quatre velles boges». El director d’assumptes consulars d’Hondures, Francisco Martínez, quan les va veure arribar amb les fotografies dels familiars desapareguts a les mans, els va etzibar, per desempallegar-se’n, que només eren quatre velles boges. Era un dels primers cops que les dones del Comité de Familiares de Migrantes Desaparecidos de El Progreso (Cofamipro) es desplaçaven fins a Tegucigalpa, la ciutat capitolina, per reclamar el suport de les autoritats hondurenyes. Elles, però, acostumades a clamar en un desert institucional, no es van deixar arronsar pel menyspreu d’aquell funcionari, que personificava el desinterès del país pel parador dels seus migrants. «Nos valió madre», assegura —amb una expressió que hem volgut mantenir en la llengua original— Rosa Nelly Santos, actual coordinadora de l’entitat, que va sorgir l’any 1999, després dels efectes devastadors de l’huracà Mitch. Amb un programa, Sin Fronteras, que s’emetia a Radio Progreso, van començar a fer córrer per les ones, aleshores, els noms dels migrants desapareguts, i, a poc a poc, van començar a sofisticar la lluita. Vint-i-cinc anys després, han atès més de 1.300 familiars i han documentat fins a 600 desaparicions, de les quals 250 s’han pogut resoldre havent localitzat, en vida, les persones en qüestió.
Des d’una petita oficina d’un bulevard decadent de la ciutat d’El Progreso, les integrants del comitè fan un treball d’investigació pacient, de formiga. Saben que cada procés se sol allargar durant anys, amb el neguit i el patiment que això comporta. Amb tot, no rendir-se és el seu lema. «Busquem els nostres migrants en vida o en mort», afirma Santos, que també diu que procuren no perdre l’esperança malgrat els moments d’encallament i de falses il·lusions. Com si totes parlessin a l’uníson, les voluntàries presents a l’oficina van repetint, una per una, que no se’n cansen, que la seva tenacitat no coneix desmai. S’inspiren en el testimoni d’Emeteria Martínez, considerada com la mare de Cofamipro: «Ens va deixar un gran llegat. Després de vint-i-dos anys, va aconseguir trobar la seva filla desapareguda a l’estat de Mèxic. El seu testimoni ens encoratja». Martínez, per implicar-se en la recerca, va aprendre a llegir i escriure. Com ella, moltes d’aquestes dones —la majoria, de més de cinquanta anys— també s’han familiaritzat amb l’ús de les noves tecnologies, que aporta unes possibilitats de contacte social abans inimaginables.
Les caravanes de familiars desapareguts, que elles han fomentat, han servit per acabar trobant familiars sobre el terreny —fins a seixanta-set—, però també han funcionat com un element de pressió política, tant a Hondures com a Mèxic. Amb la primera caravana, l’any 1999, no van passar de la ciutat de Tecún Umán, a la frontera de Guatemala. Posteriorment, però, ja van fer camí fins a Tapachula, Chiapas, i el 2008 desenes de persones van aconseguir entrar a Ciutat de Mèxic, on van ocupar places públiques a les immediacions de les seus del senat i del congrés, així com també davant d’una presó. Des de llavors, han aconseguit diversos avenços. L’any 2015, el govern d’Hondures va crear el Mecanismo de Apoyo Exterior, una oficina des de la qual es pot denunciar la desaparició de qualsevol migrant hondureny, i un equip de forenses argentins va començar a oferir proves d’ADN gratuïtes per comparar els perfils genètics dels familiars hondurenys amb els de migrants morts que es troben en dipòsits de cadàvers a Mèxic i Estats Units. Des de fa un temps, Cofamipro també s’ha especialitzat en l’atenció psicològica als familiars que afronten una desaparició. A còpia d’insistir-hi —i, sobretot també, de fer-se sentir a l’estranger—, la causa d’aquest col·lectiu s’ha anat estenent.
Rosa Nelly Santos és molt conscient que, malgrat que elles se centrin en la urgència de les desaparicions, l’origen del problema que afronten radica en el propi país, en els motius de «l’èxode hondureny»: «Necessitem fonts de treball, salaris dignes, més seguretat i una educació i una sanitat en bones condicions. La gent hauria de pensar en l’emigració com l’última opció, i no com la primera. Ara com ara, però, s’està obligant a milers de ciutadans a abandonar Hondures. Em nego a dir que marxen indocumentats, perquè la majoria se’n van amb el seu document hondureny; són hondurenys. Jo he assistit a reunions amb ambaixadors dels Estats Units, i nosaltres els insistim que les inversions han de concentrar-se, sobretot, en les oportunitats laborals, i no tant en la policia, que tan sovint és corrupta, però sembla que a ells només els interessi el control de la droga. És per això que com a organització ens referim al crim organitzat i al crim autoritzat. Han convertit els migrants en una altra mercaderia». Santos també fa esment dels riscos afegits que corren els qui emigren en l’actualitat: «Abans se n’anaven, normalment, els homes sols, però és que ara s’emporten la família sencera. Un coyote pot costar uns 13.000 dòlars, i no tothom se’l pot permetre. La gent, per tant, se la juga més, i s’exposa a segrestos i a la violència de grups criminals com els Zetas».
Les dones amb qui coincidim a l’oficina a primera hora de la tarda són totes veteranes de l’organització —en són, de fet, la columna vertebral—, i la seva experiència amb familiars desapareguts deixa ben clar que, de vegades, el dolor no s’acaba amb el retrobament. Hi ha silencis feridors, i famílies que es desintegren a causa de l’emigració. El testimoni d’aquestes dones representa una amalgama d’emocions, que van des de la tranquil·litat d’haver-se pogut abraçar de nou, abans de la malaltia i la mort, fins al desassossec de la ruptura, en vida i conscient, de qualsevol vincle:
Edita Maldonado: «El juliol del 2000 vaig rebre una primera carta de la meva filla. Hi deia que estava treballant a Mèxic. Em vaig enrolar a la primera caravana per veure-la, però no vam anar més enllà de Tecun Uman. El 2002, en una altra caravana, vam coincidir a Tonalá, Jalisco. Ens vam abraçar. Per desgràcia, el 2004 li van detectar una malaltia greu. Va ser dur, perquè la vaig trobar però no la vaig gaudir. Malgrat això, sempre penso: ¿quantes mares esperaven retrobar-se amb el seu fill i no ho han pogut fer? Almenys la vaig poder enterrar».
Letícia Martínez: «Jo vaig saber de la meva filla catorze anys després que se n’anés d’Hondures gràcies a Facebook. Ella no s’imaginava que jo pogués tenir un compte a Facebook. Un grup del crim organitzat la va segrestar, a Mèxic, però se’n va poder sortir. Cinc dies després d’escriure’ns per internet, sortia del Progreso una caravana de mares de migrants i m’hi vaig afegir. Per sort, en aquell viatge ens vam poder saludar. Ara ella continua a Mèxic, a Comitán. La meva pregunta, però, és: per què no em telefona de tant en tant? Per què no ve a veure’m? Rarament m’envia algun missatge. És trist, però de totes maneres tants anys de lluita van merèixer la pena».
Dilma Pilar Escobar: «La meva filla va marxar el 2009, i va desaparèixer el 2010 a Tapachula. S’ha casat, té fills a Mèxic. El seu marit és un noi del Salvador. Quan hi vaig contactar, ella em va dir que estaven de viatge. Però més endavant jo els telefonava i no em responien. En una caravana, a Tuxla, l’any 2017, penjant retrats seus a les faroles, ens van dir on vivia. La vaig acabar veient a Tabasco, perquè els del Movimiento Migrante Mesoamericano se’n van assabentar i la van acostar fins allà. Estava embarassada d’un altre xiquet. Va ser molt bonic. Els quatre anys posteriors va tornar a quedar incomunicada, però. Vam parlar per última vegada fa sis mesos. Jo cuido dels seus fills hondurenys, els meus nets. Vaig haver de tirar endavant sola amb ells, venent tortillas, quan ella va haver d’emigrar. Em consta que el seu marit salvadorenc la humilia i l’anul·la. La maltracta».
Cada cas és un món, però totes elles tenen en comú la voluntat ferma de mantenir-se compromeses amb Cofamipro, d’ajudar els qui ara ensopeguen, per primer cop, amb el tràngol de la desaparició, que descriuen com una ferida oberta. «Nosaltres som les primeres a rebre els familiars dels desapareguts, som com una mena de psicòlogues. En tràmits com la denúncia o l’expatriació dels cossos, els homes solen agafar la batuta, però durant el procés de recerca la majoria d’implicades són dones. Són les qui més hi persisteixen. Per atendre-les, jo sempre dono un consell: petita la boca i grosses les orelles», assegura Santos. Juntes treballen per aconseguir que l’angoixa de les famílies sigui més suportable, que l’esperança no s’apagui, que les autoritats hondurenyes, mexicanes i estatunidenques col·laborin, que les ferides, en la mesura del possible, cicatritzin. S’escolten, s’ajunten, s’acullen, s’ajuden. Cofamipro s’ha acabat convertint en una segona família.
Text i fotografies: Enric Garcia Jardí.
(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).