La gent vol titulars. Vol que els expliquis com és un país en una extensió breu, brevíssima, capaç de competir amb el nivell d’atenció d’un vídeo curt d’Instagram. En el que un gatet o un gosset fan alguna cosa graciosa, vaja. Hondures és… I la soltes. Segurament optaràs per un lloc comú i et quedaràs tan ample, perquè hauràs correspost a allò que s’esperava de tu en una conversa lleugera; hauràs cobert l’expedient. I perquè encara que una de les comunitats d’immigrants més poblades de Catalunya sigui l’hondurenya (amb 59.506 persones, segons les dades de 2023 de l’Institut d’Estadístic de Catalunya), ningú no vindrà a retre’t comptes si en deixes anar alguna de grossa. Amb quants hondurenys esteu en contacte, vosaltres?
«Hondures és», i el que vingui darrere del verb dependrà de factors que sembla que no interessin gaire, per no dir gens. Però Hondures és moltes coses a la vegada, com qualsevol altre país. D’entrada, i des d’aquí, podem afirmar sense embuts que és una desconeixença generalitzada. És una capital memoritzada a escola, Tegucigalpa, i potser unes declaracions desafortunades de l’exministre Federico Trillo —desafortunat, per cert, cada cop que obria la boca—. Guatemala? Guatepeor. Hondures? «¡Viva Honduras!». I unes imatges esporàdiques al telenotícies dels efectes devastadors d’un huracà o d’unes inundacions. I potser també, a tot estirar, una sensació de república bananera difusa, sense entrar en matèria. I, ben sovint, res més.
Per mi, Hondures és la casa d’un periodista amenaçat de mort durant anys, mentre governava Juan Orlando Hernández. És la cara de barreja entre sorpresa i preocupació quan li confesses que, com que no tenies claus, has entrat a casa seva, de matinada, saltant la tanca de seguretat. És un cotxe de policia amb les llums blaves i roges enceses, aturat davant de la porta metàl·lica, cada nit, per dissuadir temptatives de revenja. Uns marcs de finestra sense vidres ni cortines, tapats tan sols per una mosquitera. Les motocicletes serrant la nit com si s’obrissin les portes de l’infern amb una cremallera gegant. El zanate, negre auguri, xisclant com la banda sonora de Psicosi quan l’assassí descorre la cortina. Els gossos esquàlids que vagaregen pels carrers, solitaris, ignorants de les modes de dietes, vestits, cotxets i xampús canins, tan representatives d’Occident.
És la confusió macabra entre els petards i els trets. I uns quants hondurenys que et conten l’anècdota, o potser la llegenda, d’uns turistes estatunidencs que de tan espantats com estaven per la sorollada d’uns focs artificials van agafar un taxi a correcuita cap a l’aeroport. És el porter d’un edifici que encadena històries dels traficants d’Olancho amb els ulls esbatanats, com si la vida es resumís en la lletra d’un narcocorrido. És una redacció periodística protegida per seguretat privada i per una reixa on hi penja un rètol on es prohibeix l’accés amb armes. És un periodista de vint-i-dos anys refugiat per haver escrit sobre el conflicte agrari de Tocoa. És que cada periodista amb qui parles et digui el nom d’un altre col·lega amb qui ja no podràs parlar, perquè el van assassinar.
És l’esperit lenca de Berta Cáceres sobrevolant converses. El testimoni de la seva darrera nit en vida, i unes botes militars ensangonades que s’allunyen per sempre més. Les dones garífunes que s’enfronten tant al govern que els pren la terra com als homes que els prenen la vida. El cementiri d’aquesta mateixa comunitat, en una platja de Tela, envoltat de màquines excavadores famolenques de turisme de polsereta, per al descans d’uns altres. És la velleta que no voldrà explicar-te la recepta del guiffity, la beguda pròpia dels garífunes, perquè està farta d’enredades de la gent forana. És el riu Guapinol i l’ocupació camperola de terres. El cementiri ancestral dels maies chortí dinamitat per una empresa minera a Azacualpa, Copán. És comprendre que a Hondures, amb la febre de l’extractivisme, ni els morts no reposen en pau. Ni els morts.
El retrat en pla curt d’un Zelaya latifundista, i la impressió de tantes esquerres de lluny que, quan t’hi acostes, s’esquerden. És pensar en aquesta mania que hem adquirit —o que si més no hem amplificat, a l’esfera pública, amb les xarxes socials— d’haver d’emetre veredictes epidèrmics sobre tot i sobre tothom. Aquesta necessitat de deixar-se emportar pels corrents ideològics i, sobretot, de pontificar, des de milers de quilòmetres de distància, sobre realitats que es desconeixen, que ni s’han palpat ni, segurament, es palparan. És la cua de veneçolans que pidolaven als semàfors de les ciutats per continuar el penós trajecte cap a Mèxic o els Estats Units.
És un capellà que et confessa que va estar a les guerrilles de Nicaragua, Guatemala i El Salvador durant la dècada dels vuitanta. És el cinquè manament matisat pel context. El triangle centreamericà i la seva història tacada d’una sang que no s’esborra. És que quan li preguntis al taxista per les pandillas et confiï que al seu germà el va assassinar la Mara Salvatrucha per haver-se negat a pagar l’extorsió. És que aquest mateix taxista et demani que no publiquis el seu nom. És una mescla de violències normalitzades amb silencis que criden. Les mirades receloses i les fronteres invisibles. És que un gatillero no et sàpiga respondre què va sentir quan va matar per primera vegada, perquè encara era un xiquet. És errar les preguntes i que les respostes es revelin quan calles. És enfadar-te per dins amb algú que et recriminarà, des de l’altra banda de l’oceà, que per què no li vas recordar a aquell noi que «matar no està bé».
És la dona que es deixa la vista cuinant tortillas dins una nuvolada de fum. L’àvia barraquista que fa de mare dels nets sota quatre parets de llautó mentre els pares persegueixen, entre malsons reals, el somni americà. Són les famílies desintegrades i les paternitats absents. La força de les senyores grans que, organitzades, busquen migrants desapareguts durant dècades, sense descans; les que han trobat el fill vint-i-cinc anys després i les que no han pogut ni recuperar-ne el cadàver. És el funcionari que les va descriure com quatre ancianes boges. És la feminista que acompanya dones maltractades a denunciar els marits a la porta dels jutjats. És el dia que a aquesta feminista la va perseguir un acusat, en cotxe, fins a casa. És que el 15 de gener ja s’hagin registrat al país 17 feminicidis. És la mirada foteta quan portes a entrevistar dues dones transsexuals a les instal·lacions d’una ràdio suposadament progressista, d’inspiració catòlica. És una prostituta que sembla menor d’edat agafada de la mà d’un home a la plaça principal de San Pedro Sula, entre la catedral i l’ajuntament.
Però Hondures, ja ho hem dit, és moltes coses. És també l’alegria bellugadissa del merengue i el cantautor de la memòria Mario de Mezapa. Els records de la vaga de 1954 i d’un tren de merchandise que el poble va batejar com el Machangay. La bossa de plàstic amb una canyeta per beure’t el refresc. El pollo chuco i la sopa de camarones, i la competència entre San Pedro Sula i El Progreso per les millors baleadas. El chancho cuinat a la selva, i les dones que es pixen de riure quan miren de fer passar carn de porc per carn de mico al primer que es despista. És el pagès que viu dignament perquè va dir prou i va dedicar les seves terres al monocultiu de palma, i l’associació on en canvi es juguen la pell per denunciar aquestes pràctiques. És la influència mexicana en el joc de la loteria i en les cançons apassionades, i la influència vila-secana en el cognom Xatruch. És enamorar-te platònicament d’una veu melosa que canta sobre el desamor quan encara no saps el que t’espera a casa però ja saps que aquest viatge teu és i serà sempre un retret. És un gos adorable de nom Putín. És la iuca i el matxet.
Hondures és tot el que hi has vist i el que t’hi has perdut. Són els articles a mitges, i el que ara intentes encabir a la desesperada en aquestes línies com si enrotllessis una tortilla. És reconèixer, com quan eres a Guatemala, que els països, com les persones, no s’arriben a conèixer mai del tot, complexos i canviants, inabastables; i, sobretot, que no es poden reduir a quatre postals i unes xinxetes en un mapa. És aquella sensació que et martelleja sovint la consciència: el remordiment de pensar que potser tu també ets un extractivista, però de les misèries. És tots els problemes que aquí també existeixen, sovint amb guants més blancs, i pel que sigui no investigues. La por de pensar que en el fons avui escrius aquella selfie que tant assegures detestar, i que segurament el jo no hi estigui prou compensat per les històries dels altres, que són les que compten. És la tranquil·litat, almenys, de no haver-te convertit encara en aquell corresponsal de TV3 que en teoria t’informa, posem per cas, de l’Equador des d’una terrassa d’un edifici de Buenos Aires. És conformar-te amb què aquest article et serveixi d’escut quan algú et pregunti pel teu viatge. Tornem-hi: Hondures és… Deixem-ho estar.
Text i fotografia: Enric Garcia Jardí.
(Article finançat amb el suport del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, l’editorial Lo Diable Gros i una trentena de mecenes de Verkami).